RELAT CURT SATISFACCIÓ
SATISFACCIÓ
En Robert, en aixecar-se aquell matí, estava circumspecte. Peter li havia encarregat a ell, que parlés amb el Sr. Campbell, el CEO de Preserved Foods Ltd.
Li ha d’explicar tots els avantatges de la màquina que volem vendre per a les seves factories de conserves i Peter ha cregut que ho havia de fer ell, ja que era qui l’havia dissenyat.
Era un molt bon enginyer i a més tenia una bona experiència en l’ús d’intel·ligència artificial, però parlar amb la gent no era el seu fort, generalment era el treball de Peter.
A més, quan mai havia hagut de parlar amb algun client, invariablement li apareixia una forta picor en algun lloc del cos.
“Bé” —va pensar per a si, intentant donar-se ànims— “si em passa em rasco i punt”.
Va mirar el rellotge i va veure que no podia perdre el temps. Es va arreglar, esmorzar frugalment i després d’acomiadar-se de la seva dona es va ficar al cotxe i se’n va anar per al despatx.
Al cap de mitja hora escassa d’haver arribat, Peter el va anar a buscar. Anem Robert, el Sr. Campbell ja està esperant-nos a la sala de reunions.
Quan van arribar Peter va fer les presentacions i, tot seguit va dir al Sr. Campbell: —Robert us informarà sobre qualsevol dubte que pugui tenir. Tal com li he dit, ell és qui ha dissenyat la màquina, que permet obtenir el millor aprofitament de les pinyes americanes durant el procés d’enllaunat.
Ara lamentablement, com ja li havia anticipat, m’he d’anar a l’aeroport si no perdré el meu vol.
—No es preocupi Sr. Conrad. Estic segur que el Sr Clarkson, em donarà tota la informació necessària.
—Intentaré no defraudar-lo. —comenta Robert que, tot just acaba de dir aquesta frase, comença a sentir una insuportable pruïja al darrere… Sí, sí, just a l’anus.
Un lloc on no resulta prudent gratar-se tenint davant una persona que, segons Peter, és força llepafils i s’ofèn amb facilitat.
“Una picor aquí” —pensa totalment aterrit en Robert– “no puc gratar-me el cul. No fos que pensi que estic fent una grolleria”.
Traient forces de feblesa, en Robert comença a dissertar sobre les característiques del projecte que ha realitzat per a ell, pregant que aquesta insuportable coïssor desaparegui.
Ple de neguit, assenyalant a la maqueta, li va dient: —Des d’aquest lloc, els camions descarreguen directament a la cinta de la màquina les caixes d’ananàs.
—Aquests robots —continua— s’ocuparan de separar les pinyes dels embalatges. Els embalatges s’aniran cap a aquest costat de la màquina on seran convertits en pèl·lets, que es podran vendre com a tals. Mentre que les pinyes, es dirigiran cap al tren d’elaborat, que com veu té diverses sortides.
—En el primer pas —prossegueix —la màquina els talla la corona i aquesta es desvia a aquest branc esquerre on serà processada per convertir-la en crema hidratant per a la pell. Aquesta crema s’envasarà i s’etiquetarà. Tot seguit, es col·locarà en caixes de dotze unitats que seran dipositades en aquestes prestatgeries, per a la posterior distribució.
—En el segon pas centenars de punxons palpadors s’introduiran a la pell de la pinya i, gràcies a la intel·ligència artificial, s’aturaran just en percebre’n la polpa. —segueix explicant-li— Posteriorment amb el mapa electrònic traçat, unes fulles hipersensibles retiraran la pell, la qual serà enviada per aquest costat a fi de convertir-la en cel·lulosa. S’enllaunarà i posarà en caixes, situant-les en aquest altre bloc de prestatgeries, per a la venda posterior.
—A continuació, per aquesta cinta transportadora, —continua informant el bocabadat Sr. Campbell— les pinyes arribaran a les fulles que tallaran la part interna al diàmetre necessari i tallaran el cor, per tallar després les rodanxes. Tota la resta no útil de polpa i el cor s’enviaran al procés de liquació i envasat a tetrabriks. Seran embalats en caixes de 12 unitats. Aquestes es guardaran en aquest grup de prestatgeries per a la posterior comercialització.
—Per últim. en aquest darrer pas es tallaran i enllaunaran les rodanxes, que adequadament embalades es dipositaran en aquest altre grup de prestatgeries. Amb això l’aprofitament de la matèria primera és del 100%.
En Campbell, impressionat per l’índex d’eficàcia, només encerta a preguntar: —Quant personal es requerirà per al control de la màquina?
—Per controlar la màquina, podria ser suficient una sola persona, que la monitoritzaria des d’aquest quadre de comandament. Tot i que seria bo que dues persones més passegin pels diferents conductes, controlant in situ qualsevol anomalia. Això sí, necessitarà personal per carregar en camions allò emmagatzemat a cada prestatgeria d’emmagatzematge.
Després de força més preguntes i les corresponents respostes d’en Robert, el rostre del Sr. Campbell estava exultant. Aleshores va fer la pregunta definitiva: —Quant costarà cada màquina?
—Això és cosa d’en Peter, vull dir el Sr. Conrad, però no crec que superi els 800.000 dòlars.
—Em sembla un preu raonable. Si està sobre aquest preu, en lloc de les 2 unitats que havíem parlat amb el Sr. Conrad, destinades a les dues noves plantes, n’afegirem 15 més. D’aquesta manera, renovarem també la maquinària de les fàbriques que estan en producció. Evidentment les més urgents seran les dues primeres, però estic segur que valdrà la pena canviar totes les màquines antigues.
Després d’acomiadar-se educadament, en Robert va avisar a la secretària, perquè acompanyés al Sr. Campbell. Al cap d’uns instants, ja creuaven la porta de la sala de reunions dirigint-se cap a la sortida.
Just a l’instant en què van abandonar la sala, Robert, va fer un petit salt d’alegria… havia aconseguit vendre 17 màquines en lloc de les 2 previstes i a sobre per 100.000 dòlars més cadascuna, del que havien acordat amb en Peter…
Es va sentir orgullós de si mateix i amb una enorme satisfacció per allò aconseguit. Això sí, no va poder evitar pensar que, sens dubte, la satisfacció més gran l’havia obtingut quan, per fi, s’havia pogut gratar el cul. Per cert, mentre seguia en actitud pensativa, els seus dits encara rascaven amb fruïció la zona abans esmentada…