No Hi Ha Enemic Petit

RELAT CURT NO HI HA ENEMIC PETIT

NO HI HA ENEMIC PETIT

En Paquito feia poc que havia fet cinc anys. Aquell matí es va aixecar content i amb ganes d’anar a escola. El mestre els havia dit que els explicaria una història d’un jove que va derrotar un gegant i que, per aquesta història, s’havia encunyat la frase “no hi ha enemic petit”.

Els seus pares en Jesús i la Laura tenien una economia força acceptable i com que estaven preocupats per la pèrdua de valors, que els semblava detectar a la majoria de nens, havien decidit portar-lo a un col·legi d’una ordre religiosa.

Estaven convençuts que s’hi prendrien més seriosament el tema de l’educació i els valors que en altres escoles. D’altra banda, quan el van anar a inscriure, els havien assegurat que no es feia cap mena de proselitisme religiós.

Això sí, en algunes ocasions si els semblava que podia ser útil per a la formació dels petits, podien fer servir algun passatge de la Bíblia. Generalment relats que poguessin captar l’atenció dels infants i infondre’ls als infants algun tipus d’ensenyament.

NO HI HA ENEMIC PETIT
NO HI HA ENEMIC PETIT. IMATGE: ©FREEPNG
La veritat és que des que en Paquito havia començat a anar a escola, estava content i deia que s’ho passava bé allà, tant amb els mestres com amb els seus companys. Fins i tot un dia, emulant els grans, havia dit que, a l’escola, hi havia molt bon rotllo.

La filla d’uns veïns de l’escala, una nena de dotze anys, anava també a la mateixa escola i la Laura havia quedat amb ella i, naturalment amb els seus pares que, quan ella es treballaria deixaria el nen, perquè la Marta –així es trucava la petita– el portés a l’escola. A canvi, li donarien una petita compensació econòmica cada setmana.

Aquell dia en Paquito, pel camí, li explicava a Marta que el mestre els explicaria com un nen va vèncer un gegant. Marta li va dir que a ella també li havien explicat quan era petita i que li va semblar interessant.

Un cop a l’escola, la Marta va deixar a en Paquito a la seva classe i se’n va anar a la seva. Moments després, tots els petits van donar bon dia al mestre i es van asseure esperant que els expliqués la història que els havia promès.

Aquest va començar el seu relat:

—“Fa molt, molt de temps, moltíssim abans que els rebesavis dels nostres rebesavis haguessin nascut, hi havia dos pobles enfrontats en contínues batalles. Eren els filisteus i els israelites.

En una d’aquestes guerres, cadascun d’aquests pobles havia muntat el seu campament en una muntanya oposada a l’altra, deixant una vall entremig de tots dos.

L’exèrcit dels filisteus, entre els seus guerrers, tenia un home molt gran. En realitat, era un gegant a qui temia tot el poble d’Israel, tant per la seva força descomunal com per la seva habilitat manejant l’espasa.

El gegant cada matí i cada tarda durant 40 dies, va humiliar els israelites reptant-los de viva veu a un combat singular amb qualsevol home que s’atrevís. La seva veu eixordadora deia: «Jo desafio avui l’exèrcit d’Israel! Trieu un home que baralli amb mi!»

Cap home d’Israel s’atrevia a acceptar l’envit del gegant i la por entre ells era cada cop més gran. Quan el veien amb la seva armadura de bronze, casc i proteccions a les enormes cames. Usava una cuirassa de cinquanta-cinc quilos. A més de l’espasa, tenia una javelina i una llança amb punta de ferro. Tant Saül –el rei d’Israel– com el seu exèrcit estaven consternats i plens de por.

Finalment, després de 40 dies d’humiliacions, en David, un jove pastor d’ovelles –gairebé un nen– que no podia entendre com cap guerrer s’havia enfrontat a en Goliat, va decidir presentar-se a en Saül com a voluntari.

El rei va quedar sorprès en veure un nen oferir-se voluntari i va intentar dissuadir-lo, però el noi va dir que estava acostumat a lluitar amb les feres per defensar el seu bestiar i que no temia aquell gegant. Saül va haver d’acceptar-lo.

Un cop ja d’acord, en David es va acostar al riu i, acuradament, va triar cinc pedres planes i les va guardar al sarró.

S’enfrontaria al gegant amb el seu bastó i les pedres. Amb això n’hi hauria prou.

En veure’l, el gegant es va sentir ofès i va cridar: «¡Potser soc un gos, que em maneu a un nen amb un pal per combatre’m!»

En David, sense acovardir-se, va agafar la seva fona i es va dirigir ràpidament contra el gegant, llançant-los una de les pedres, que impacte just entre els ulls de Goliat, que va caure a terra. El noi ràpidament s’hi va acostar i agafant-li l’espasa li va tallar el cap.

En veure el seu millor home derrotat per un nen, els filisteus van fugir espantats.”

—Què us ha semblat la història nois? —Pregunto el mestre.

En Paquito que, durant la narració havia imaginat un home altíssim, el quin amb sabatilles esportives als seus enormes peus, trepitjava amb facilitat els seus enemics, va aconseguir alçar la veu per sobre de les dels seus companys per dir: —Em sembla que aquesta història no és veritat Sr. mestre.

—Per què et sembla que no és certa Paquito? —va contestar el mestre desconcertat.

—Si fa tant de temps com ens ha dit, no existien les motos. —va afirmar Paquito entre els murmuris dels seus companys.

—Què tenen a veure les motos amb la història que us he explicat? —va preguntar sorprès el Sr. García –així es deia l’ensenyant– mirant el nen.

—Vostè ha dit que en David va agafar la seva Honda i es va dirigir ràpidament cap a Goliat…

El mestre no va poder evitar una riallada i tot seguit els va explicar el que era una fona i com la fonejava en David per llançar la pedra a en Goliat… els va explicar també que l’ensenyament d’aquesta història era que ningú no havia de pensar mai que estava per sobre d’una altra persona. No ens hem de crear mai enemics, ja que no hi ha cap enemic petit…

No Hi Ha Enemic Petit – Série Relats Curts – Copyright © Montserrat Valls i Joan Genovés

Més relats curts

Alguns dels nostres llibres