RELAT CURT COL·LAPSE
COL·LAPSE
En Robert mirava divertit el seu fill John de quatre anys que s’esforçava a construir una pilota amb diaris vells i un tros de corda.
Li recordava a les històries que tantes vegades li havia explicat el seu avi Peter de com es fabricaven ells mateixos les joguines a l’època d’escassetat, que li havia tocat viure… I ara era el seu fill a qui els tocava construir-se’ls, encara que el cert és que, fent-ho, s’ho passava molt bé.
Cada cop que n’acabava algun, fos una pilota, una espasa de fusta o fins i tot una bala feta de fang i assecada al sol, li ho mostrava orgullós de la seva “proesa”.
Sí, havia de reconèixer que al petit se’l veia feliç i gaudint en preparar les joguines amb què jugaria amb els seus amics.
Almenys molt més feliç que aquells petits mig alienats que, fa quinze anys, fixaven la seva vista a la pantalla de qualsevol mòbil o tauleta. Això sí, amb cara d’absolut avorriment, però sense ser capaços de deixar de fer-ho.
Només va faltar l’aparició de la intel·ligència artificial per acabar d’idiotitzar a tota la humanitat. Va arribar un moment que, fins i tot, per parlar amb la persona que tenien al costat, eren incapaços de fer-ho sense fer servir el xat d’IA del mòbil… A canvi, la majoria dels mòbils disposaven de pantalles en 3D.
En Robert, veient el seu fill, es va sentir feliç d’haver tingut la sort d’abandonar la “comoditat” de la ciutat i la seva feina, per reubicar-se al camp… Sí, el camp, aquell camp tan abandonat i vilipendiat per gairebé tots…
Li havia costat molt, fins i tot, convèncer la seva dona i també els pares. Cap d’ells no era conscient del que s’acostava. Només ell ho va veure amb claredat meridiana.
I, a més, va tenir la sort d’haver elegit el moment just per fer-ho. Recordava amb agraïment aquell primer d’agost del 2030, en què van pujar al cotxe i van començar unes vacances sense marxa enrere. Començant un nou estil de vida.
La Hanna va trigar mesos a perdonar-s’ho… Bé, més que perdonar-s’ho va haver de rendir-se a l’evidència que havia tingut raó en fer-ho.
Just a les festes de Nadal del 2030, el sistema energètic va col·lapsar. La quantitat d’energia que necessitava la IA, els cotxes elèctrics i tota la sèrie d’avenços i èxits de l’ésser humà, van convertir en inviable el sistema de producció i distribució d’energia i el món es va apagar.
Tothom pensava que seria un problema puntual que es resoldria amb facilitat, però no va ser així.
Van intentar reparar les línies elèctriques, però la mateixa manca d’electricitat impedia la fabricació del cable de coure necessari per fer-ho. Van provar d’incrementar la producció d’energies alternatives, però ni tan sols podien fabricar els panells solars o els molins eòlics. Ni tampoc aprofitar l’energia del mar o dels rius.
A més, les petites nyaps que van aconseguir fer per seguir distribuint energia eren immediatament col·lapsades de nou per la IA, àvida d’energia, ja que l’ésser humà no era capaç de fer res sense.
Poc temps després va començar l’escassetat d’aliments, no hi havia energia per fer funcionar les màquines per llaurar, sembrar, collir, ni mitjans per distribuir les petites collites que s’aconseguien de manera artesana.
Va morir molta gent d’inanició. A sobre, la bogeria es va instaurar en els polítics. Els quals, tractant de gestionar la fam, van fer servir els pocs mitjans bèl·lics que quedaven per intentar treure a altres països els recursos que poguessin tenir…
No només no va servir de res sinó que encara va complicar la subsistència de l’ésser humà, que va ser incapaç, en no disposar de cotxes, de desplaçar-se a zones rurals, per aconseguir noves formes de sosteniment.
Sí, és clar, alguns havien arribat. Gràcies a això John tenia un bon grup d’amics i s’ho passaven molt bé… No només ells, també els pares se sentien millor en haver adaptat la vida als bioritmes lògics… als del Sol.
En Robert va desitjar que a ningú aquell 2045 i, encara millor, almenys durant uns quants segles se li acudís tornar a ser “creatiu” i iniciés amb els seus invents una nova era de “prosperitat”.