RELAT CURT FINAL AMB ANALEPSI I PROLEPSI
FINAL AMB ANALEPSI I PROLEPSI
En Julio ja tenia molts anys, potser fins i tot massa, però malgrat això, n’aparentava molts menys i continuava valent-se perfectament per si mateix.
Estava dormint plàcidament quan sobtadament es va despertar. Va mirar el despertador i va veure que encara no eren les cinc del matí i maquinalment els va tornar a entornar intentant agafar el son.
Es va preguntar perquè s’hauria despertat, ja que habitualment solia aixecar-se cap a les vuit del matí que era l’hora en què habitualment la seva dona Lisi i ell s’aixecaven.
Aleshores es va adonar que durant el somni havia rememorat el dia que va conèixer, ja cap a 60 anys a la Lisi.
Va pensar, “que curiosa analepsi” i no va poder evitar somriure en pensar que tenint un idioma tan ric com el que tenim la gent sola referir-se a l’evocació d’escenes del passat per mitjà de l’horrible anglicisme “flashback” i es va posar de banda per tornar a dormir.
Sense adonar-se’n, aquesta vegada estant despert, la seva ment novament va recrear l’escena en què havia conegut a la Lisi. Va retrocedir fins al 1963. Era el dia 6 de febrer, ell feia 42 anys i, precisament en el seu aniversari, necessitava fer un document notarial.
S’havia dirigit de mala gana a la notaria que tenia a prop de la seva empresa i que gairebé havia esdevingut “la seva notaria de capçalera”. Va trucar a la porta i va esperar que li obrís Gertrudis, una dona gran força eficient però perennement malcarada.
En obrir-se la porta la seva sorpresa va ser majúscula. Uns penetrants ulls verd fosc, flanquejaven una bella i un nas una mica de reveixí, tot emmarcat per un somriure embadalit, cobrint el bonic rostre d’una jove desconeguda.
Una mica embadalit per la visió, no puc evitar que la seva mirada recorregués gairebé sense dissimular el cos de la noia de llargues cames que, amb un cert rubor, encara que sense apagar el seu somriure, va dir: —Vostè és el Sr. Fábregas? —i sense donar-li temps a respondre va afegir —Passi, si us plau, el notari de seguida l’atendrà.
—Gràcies, senyoreta…? —va encertar balbucejar, mirant d’esbrinar el nom d’aquella enlluernadora dona.
—Elisabeth, encara que els meus amics em diuen Lisi. —va respondre completament recomposta i amb desimboltura.
—Espero poder dir-te Lisi. Per cert, em pots dir Julio i, naturalment, parla’m de tu. —va afegir recuperant la seguretat, però sorprès per l’enorme química que havia percebut amb ella.
—Així ho faré Julio. Gràcies. —va somriure la Lisi mentre l’acompanyava a la sala d’espera.
Julio es va asseure en una de les butaques ja una mica desmanegades mentre observava els marejants revolts que tenia el cos de la jove veient-la per l’esquena.
No va poder evitar pensar les fallides relacions anteriors que havia tingut i que l’havien portat a estar segur de no formar una nova parella i viure només aventures i gaudir de bon sexe. Va notar que aquesta pensada decisió s’estava esquerdant.
Era un absurd, la noia era força més jove que ell. Simplement havia estat molt simpàtica, però això no suposava que sentís una cosa semblant a allò que, en aquest moment, estava ell sentint.
La veu del notari, el va treure del seu abstret.
—Bon dia Julio, acompanya’m al despatx. Vegem què necessites.
Una estona després, ja havien quedat d’acord com redactar el document i que passés a signar-lo i recollir-lo l’endemà. Encara que inicialment a idea d’en Julio era haver-li demanat que ho fes al moment, va pensar que això li donaria l’oportunitat de veure altra vegada Lisi.
En sortir, va veure que la Lisi era al taulell de recepció ordenant uns documents i se’n va anar dient-li: —Bé Lisi, per avui ja he acabat, però com que demà he de tornar, tindré el plaer de veure’t de nou.
—Gràcies Julio. El plaer serà meu. —va respondre una mica esmolada.
Les hores que quedaven del dia i les de la nit, al juliol, se li van fer eternes. L’endemà poc després que haguessin obert, en Julio, trucava a la porta de la notaria. Somreia feliç evocant l’angelical rostre de Lisi… somriure que es va esborrar com per màgia quan la malcarada faç de la Gertrudis li va franquejar el pas.
Julio la va saludar amb correcció intentant dissimular la seva frustració i es va dirigir a la sala d’espera quan ella li ho va indicar. Ja assegut, va notar una enorme desil·lusió al seu interior. Potser ja no tornaria a veure la Lisi… Va sentir una forta amargor que feia que els seus ulls s’humitegessin. Els va entornar, perquè no ho notés ningú…
Uns moments després, en Julio encara seguia amb els ulls tancats, quan de sobte es van sentir uns passos apropant-se a la sala d’espera… Una veu alegre va xiuxiuejar: —Julio, t’has adormit?
—Lisi? —va respondre en Julio —pensava que no hi eres.
—Sí. Estava preparant uns documents urgents i per això t’ha obert la Gertrudis… però que en quedi constància, si hagués sabut que eres tu, t’hagués obert jo.
—Et vindria de gust sopar amb mi aquesta nit? —va dir Julio sorprenent-se a si mateix.
—Ho sento Julio, però no puc.
Julio va fer cara de decepció i amb veu queda va respondre: — No et preocupis. Ho entenc perfectament. M’he extralimitat.
—No et precipitis. T’he dit que no puc, però em referia avui. Si et va bé qualsevol altre dia…
—Demà és dimecres. És el dia de la comunicació. Si et va bé a tu, per a mi perfecte. —va encertar a respondre Julio, amb els ulls oberts com a plats.
El sopar va ser meravellós, la companyia, encara molt més grata del que s’haurien pogut imaginar cap dels dos.
La Lisi li havia explicat que el dia anterior no havia pogut sopar amb ell, perquè havia quedat amb el noi amb qui estava sortint per tallar la relació. En haver-lo conegut a ell, va sentir alguna cosa que mai abans havia sentit i encara que no sabia si arribarien a tenir una relació, el que si era segur és que la que tenia ja no li servia i va decidir deixar-la.
Va comentar que es va sentir molt excitada quan li vas demanar per anar a sopar. Encara que va tenir dubtes, va decidir que volia fer les coses bé i deixar la seva parella, abans que sopéssiu junts…
Després del sopar, una copa… després a casa teva o a la meva? El sexe va ser brutal, per a tots dos. De fet, ho havia continuat sent durant els 60 anys que portaven junts.
Sí que encara pugui semblar estrany, malgrat la menor freqüència que imposava l’edat, seguien tenint bon sexe… Era increïble ell amb 102 anys i ella amb 94 seguien gaudint del sexe…
En Julio va sortir en aquell moment de la seva vívida rememoració del passat i va sentir una necessitat irrefrenable d’acariciar la seva dona que era a la seva esquerra al llit. Va aixecar la mà dreta… aquella mà envellida i una mica deformada per l’artrosi i la va acostar a la cara de la seva dona… Sense saber el perquè, no va poder evitar pensar que, encara que la seva vida havia estat meravellosa, el seu record pogués estar una mica tergiversat…
Just en aquell instant, la seva mà, amb suavitat per no despertar-la, va fregar la pell una mica apergaminada del rostre de la seva dona i va notar que estava freda, molt freda… Va intentar despertar-la, encara que al seu interior sabia que això ja no seria possible…
Les llàgrimes van brotar dels seus ulls, mentre intentava imaginar com seria la seva vida sense ella… Va tractar que la seva ment creés una prolepsi, una imatge del seu futur… bé això que ara anomenen “flashforward”, però no ho aconseguia… De sobte va sentir una forta punxada al tòrax i un intens dolor al braç esquerre i va somriure, just abans que la mort se l’emportés també a ell… Va somriure perquè es va adonar que, si la prolepsi havia estat certa, també sense dubte ho era l’analepsi i amb això, va morir feliç.