RELAT CURT LA POMA
LA POMA
La Marta es va aixecar com cada matí. La seva gosseta Poma, la va mirar de reüll i va seguir arraulida al seu llitet com si això no anés amb ella. Tenia molt clar el ritual de cada dia i preferia esperar una mica abans de despertar-se.
La dona es va dirigir al lavabo i després de rentar-se se’n va anar a la cuina. Va preparar el seu esmorzar i també el de Poma, que va aparèixer com per encant just quan l’hi posava a la menjadora.
Poc després totes dues passejaven sense pressa pels carrers de la ciutat. A la Marta li encantava caminar i la Poma malgrat la seva mida reduïda, com correspon a una bestiola maltès, no li feia fàstics.
Després del llarg passeig, quan estaven entrant a l’escala, la Poma va pensar en el que seguia: la Marta li rentaria les potes, l’eixugaria amb l’assecador —això no li agradava gaire— després la pentinaria i jugarien una estona amb la piloteta… I finalment li donaria la llaminadura d’ànec que tant li agradava! Va esbossar un somriure de plaer.
Van començar amb el ritual domèstic diari i un cop acabat, la Marta, va agafar la piloteta i se la va llençar pel passadís. La Poma va córrer darrere seu diverses vegades i se la va emportar a la seva propietària altres tantes, això sí, sense donar-se-la d’una manera clara. Era part del joc.
Quan ja havia corregut unes 15 vegades pel llarg passadís, va pensar que ja tocava que li donés el “premi” i va minvar el seu pas en passar davant de la cuina.
La Marta va somriure i amb veu cantaire va dir: —Ja vols l’ànec? —així cridava al premi que tant anhelava la gosseta, que semblava afirmar amb el cap.
Just quan la dona arribava a la porta de la cuina va sonar el telèfon i la Marta li va dir a la Poma: —Un moment, ara t’ho dono.
Poma resignada es va quedar dreta davant de la cuina, però després d’una bona estona d’esperar, sentint que la seva mestressa seguia parlant es tomba a terra. Mig adormida, sense enlairar-se el cap de terra, mirava cap amunt de reüll el pot que conservava els seus premis a la prestatgeria.
Va passar gairebé mitja hora fins que la Marta va acabar de parlar, va mirar el rellotge i va veure que se li estava fent tard. Amb rapidesa es va dirigir cap a l’habitació per fer el llit i preparar-se per treballar sense recordar la llaminadura que li devia a la Poma.
Aquesta en veure-la passar al seu costat sense donar-li el que li tocava va bordar explicant-li a Marta que li havia de donar el premi. Evidentment la dona no ho va entendre, encara que qualsevol gos que sabés parlar, ho hauria traduït per: —Hey! Què passa amb el meu ànec?
Veient que la Marta no se n’assabentava, va repetir la seva petició, però en lloc de lladrucs va fer servir lladres udols per fer-ho. Tan ferms que la dona va pensar que li passava alguna cosa a l’animal i corrent se’n va anar a veure que era això.
En arribar al seu costat, veient-la estirada a terra, la va acariciar mentre li preguntava: —Què et passa? Et sents malament?
La Poma es va esforçar a posar els seus ulls el més tristos possible, mentre amb moviments del cap assenyalava la prestatgeria. La seva mestressa no entenia què li passava, alarmada va arribar a pensar que els moviments del cap podien ser convulsions…
Aleshores la Poma es va aixecar de cop i posant-se dret sobre les potes del darrere, vigorosament va començar a esgarrapar el camal dels pantalons de Marta, mentre que obcecadament mirava el pot amb els seus premis.
Va ser llavors quan la dona, rient, va comprendre el que havia passat i amb pressa sota el pot i va treure un bastonet d’ànec. Mentre el trossejava, la Poma no parava de moure la cua… Al cap d’un moment, s’havia restablert la calma… i, ara sí, la gosseta ja va poder estirar-se a la catifa del menjador a reposar tranquil·lament i la dona reprendre la feina.