RELAT CURT CERVESA A PRESSIÓ
CERVESA A PRESSIÓ
Les mans del bàrman es movien amb agilitat i precisió. Va inclinar la copa de bola sota l’aixeta de la cervesa mentre accionava la maneta.
La copa va començar a omplir-se sense ni gota d’escuma. Quan va arribar a la meitat de la capacitat la va posar vertical.
Després s’havia format una capa d’escuma d’uns dos dits de gruix. Just quan semblava que es desbordaria, va tancar l’espita i amb una espàtula de fusta va enrasar la copa. L’escuma sobrant va caure suaument al sobreeixidor del kegerator.
Amb moviments ràpids va situar un posa-gots sobre la barra i dipòsit la copa sobre aquest.
En Pere, començant a salivar pensant en l’increïble sabor del líquid color ambre, es va disposar a agafar la…
Va ser llavors, just en el moment anterior de xuclar el primer glop, quan es va despertar sobresaltat.
Va trigar un parell de segons a saber on era i qui era i, amb cara de cabreig, simplement va dir: “Merda!”
Feia ja uns quants mesos que no hi havia cervesa. Bé, de fet ja feia molt de temps que tot escassejava. Era difícil fins i tot trobar menjar i el que era encara pitjor era trobar diners amb què pagar-lo.
Ja havia passat molt de temps des d’aquella primera apagada que a finals d’abril del 25 va deixar sense llum la península ibèrica.
Aquella apagada hauria d’haver estat una clara advertència del problema que s’apropava, però ningú no en va fer cas.
Cap país, cap mandatari no va prendre mesures per reduir l’insuportable consum d’energia. Aquesta desmesurada despesa energètica que havien originat primer la mineria de les criptomonedes i després l’ús de la intel·ligència artificial.
Tot això afegit al ja enorme consum generat per l’ús massiu de mòbils, ordinadors, vehicles elèctrics, electrodomèstics i totes les parides, que ens prometien una vida més feliç, va conduir al col·lapse del sistema energètic.
Els bancs, en no poder accedir als sistemes informàtics, no podien donar diners als seus clients. Les targetes de crèdit no servien de res. Les borses a nivell mundial, se’n van anar a fer punyetes.
El fred, la gana i, sobretot, la incapacitat de la major part dels éssers humans per autoabastir-se, van sembrar el món de mort i desolació.
Com que els sortidors de combustibles fòssils gairebé havien desaparegut i els que quedaven funcionaven amb electricitat tampoc no es podien fer servir vehicles de cap tipus. Això va fer que no es recollissin els cadàvers que, per tot arreu, jeien en carrers i places.
Només uns pocs, entre els quals hi havia en Pere, havien estat capaços d’abandonar els nuclis urbans per buscar la subsistència a la pròpia Natura per adoptar-se a la nova realitat. Una realitat despietada però que potser, passat molt de temps, conduís a un món millor.