RELAT CURT EN BIKINI
EN BIKINI
En Peter, aquella freda nit de New York, deambulava sense rumb buscant un llindar d’un comerç, prou ampli, per estirar-se a dormir.
D’estar en una posició econòmica força acceptable, havia passat en poc temps a convertir-se en un sense sostre.
Tot i que ja havien passat alguns mesos, seguia sense entendre perquè li havia passat tot allò. Un divorci inesperat i per a ell inexplicable, el va sumir en una profunda depressió i aquesta depressió li va costar la feina.
Deprimit, sense feina i sense assegurança mèdica, aviat es van acumular els deutes i amb ells va arribar el desnonament. Seguia viu, però sense esperances, assetjat per la ronya i la gana.
Va veure llavors una botiga de mobiliari el llindar del qual era prou gran per muntar el seu campament… aquelles caixes de cartró i parracs que transportava amb si i que de nit es convertien en el seu poc confortable habitatge.
Va instal·lar tots els seus trastos i abans d’estirar-se es va acostar a les papereres properes on buscava alguna mossegada que tirar-se a la boca… Es va sorprendre quan va trobar, encara calent, un sandvitx de pernil i formatge, que per alguna inexplicable raó havien llençat abans de donar-li un sol mos.
Ho va contemplar gairebé amb adoració, era tota una menja. Va recordar que, en el viatge de casaments feia molts anys va ser a Barcelona, li havia sorprès que allà aquest sandvitx li diguessin bikini. Sembla, pel que li havien explicat, que devia aquest nom a una sala de ball que existia a la ciutat.
Es va disposar a clavar la dent en aquella exquisidesa quan un enorme i escanyolit gos rodamon, s’hi va acostar. Va sentir autèntic pànic quan aquell animal de cabells espelmes se li acostava amb rapidesa.
De sobte, l’animal es va aturar i es va asseure davant seu. Va vorejar el seu cap i posant expressió llastimosa el va mirar fixament i, com si esbossés un somriure, el va vorejar cap a l’altra banda baixant les orelles en actitud suplicant.
En Peter, encara que estava afamat, va comprendre que aquell animal també ho estava i, solidàriament va partir el sandvitx en dos idèntics trossos. El gos va adonar de la seva part en un instant, però com entenent la situació es va tombar als peus de Peter sense demanar-li res més.
Quan l’home es va dirigir al seu improvisat habitacle el gos el va seguir i es va estirar al seu costat. La calor del cos de l’animal li va fer més suportable el brutal fred d’aquella nit.
En aixecar-se, aviat, per no entorpir els que obrissin la botiga, com cada dia es va dirigir a la porta d’un supermercat, es va asseure al carrer prop de la porta, va posar un got de cartró amb algunes monedes a terra i un rètol escrit sobre un dels cartrons que deia: “Ajudin-me. No tinc res”.
Per a la seva sorpresa, el gos l’havia seguit i pel seu desconcert, es va asseure al seu costat i cada vegada que entrava o sortia algú del supermercat, com si comprengués quina era la seva missió, adoptava la mateixa estratègia que havia fet servir amb ell la nit anterior.
La realitat és que, amb l’ajuda del gos, per primera vegada en mesos, havia aconseguit prou diners per comprar provisions per a tots dos.
Poc després s’havien convertit en inseparables. Peter havia decidit anomenar-lo “Bikini” i l’animal semblava entendre-ho perfectament, movia la cua i se li acostava, cada vegada que pronunciava aquesta paraula.
Tres mesos després d’haver iniciat aquesta amistat, Peter ja no se sentia depressiu i va començar a pensar que podia fer per sortir d’aquella ignomínia que li tocava viure
Les nits ja no eren tan fredes i algunes persones es veien passejant per la ciutat. Una d’aquelles nits, quan en Peter havia trobat un llindar de botiga adequat per acollir tots dos aquella nit, un xiscle de dona esquinç el silenci de la nit.
En Bikini va sortir disparat cap on havia procedit el xisclet, en Peter va anar darrere seu… Un paio estrany estava tractant de robar a una dona i, de sobte es trobava a terra amb el gos a sobre tenallant-li el braç amb la boca.
Quan en Peter va arribar, el facinerós havia aconseguit desfer-se’n i fugia com ànima que porta el diable. La senyora estava en ple atac de pànic. Ell es va acostar amb prudència i mirant de calmar-la li va dir: —No tingueu por, ja ha passat tot.
La dona, singlotant, pel plor contingut, va respondre mentre el mirava: —Sí. Potser estic viva gràcies al gos.
Aleshores es va adonar que en Peter era un indigent. D’aquells indigents que tant fàstic i por li feien. D’aquelles brutes persones que sempre veia com a potencials malfactors.
—M’alegro d’haver-la pogut ajudar —va dir l’home començant a allunyar-se’n. En Bikini es disposava a seguir-lo, quan la dona va dir: —Esperi!
—Digui’m senyora.
—Necessita feina? —va dir la dona intentant no resultar ofensiva.
—Sí. —va respondre sorprès.
—Vingui a veure’m demà al matí i li buscaré algun treball. —va dir acostant-li una targeta.
En Peter la va agafar i va veure que era una empresa de sistemes informàtics i ell era enginyer de sistemes… llavors va balbucejar: —És que no tinc cap roba adequada que posar-me. Tampoc no vull que se senti obligada…
—Vingui demà a les 7:30 i un dels meus empleats l’acompanyarà a comprar-se una mica de roba i a una pensió on acceptin gossos perquè pugui viure de manera digna fins que es pugui buscar alguna cosa una mica millor. En Peter, amb llàgrimes als ulls, li va agrair el seu gest i mirant en Bikini, va pensar que mig sandvitx de pernil i formatge li havia proporcionat una nova oportunitat. Tots dos es van dirigir, per última vegada, al seu dormitori insà.