RELAT CURT – EL REFLEX QUE NO SÓC
EL REFLEX QUE NO SÓC
Avui en despertar, he mirat al meu voltant i per sorpresa meva he trobat la imatge del meu dormitori molt més lúgubre del que és habitual. M’ha produït una sensació absolutament claustrofòbica.
Instintivament he intentat somriure i apartar de mi aquesta estranya sensació d’opressió que sentia. He començat el meu ritual diari d’empolainament i de frugal esmorzar.
Com cada matí, abans de sortir, m’aturo davant del mirall per ajustar la meva corbata. És un hàbit tan quotidià, que amb prou feines hi paro atenció, fins avui.
Aquest matí, mentre em mirava, vaig notar una cosa estranya. El meu reflex va somriure, però jo no vaig sentir cap alegria. Vaig parpellejar, i el somriure va romandre, burleta, fixa als seus llavis. Vaig sentir un calfred recórrer la meva esquena. Instintivament vaig apartar la vista, però quan vaig tornar a mirar, el reflex havia desaparegut.
Vaig pensar que era la meva imaginació, un joc de llums o cansament. Però al llarg del dia, la sensació va créixer. Al reflex de la pantalla del mòbil, al vidre de la finestra, a cada superfície brillant, la meva imatge semblava moure’s amb un retard, o fer gestos que jo no feia.
Cada dia que passava aquesta percepció anava creixent i la meva inquietud interior s’incrementava fins i tot més de pressa que les mateixes percepcions.
Una nit vaig despertar sobresaltat i, sense saber com, em vaig trobar davant del mirall del bany. El meu reflex ja no m’imitava. En lloc de copiar els meus moviments, m’observava amb una expressió freda, gairebé desafiadora. Vaig intentar moure la mà, però el reflex va romandre immòbil. Després, lentament, va aixecar la mà i em va assenyalar amb el dit índex.
La por em va paralitzar. Qui era aquest altre? Era jo? O era algú més que hi havia estat tot el temps, ocult darrere la superfície del vidre?
Els dies següents van ser un turment. El reflex va començar a actuar pel seu compte: somreia quan jo estava seriós, plorava quan jo estava tranquil, i de vegades semblava xiuxiuejar paraules que no podia entendre. La meva ment es fragmentava, i la realitat es tornava un laberint sense sortida.
La meva vida, aquella vida vulgar, que era la meva zona de confort, havia desaparegut. Una nit, vaig decidir que era el moment d’enfrontar-m’hi. Em vaig plantar davant del mirall i li vaig cridar: “Què vols de mi?”
El reflex em va tornar la mirada, i amb una veu que semblava sortir d’un abisme profund, va respondre: “Vull ser lliure.”
Abans que pogués reaccionar, vaig sentir una estirada dins meu, com si alguna cosa m’arrenqués des d’endins. Vaig caure a terra, marejat, i quan vaig aixecar la vista, l’home del mirall era al meu lloc, somrient amb satisfacció.
Ara, des de l’altra banda del vidre, veig el meu reflex caminar lliurement pel món real. I jo… jo estic atrapat aquí, condemnat a observar, sense poder-me moure, sense poder cridar. Perquè de vegades, el reflex que no som és el que realment vol viure.