RELAT CURT – L’ECO A LA MENT
L’ECO A LA MENT
Des que es va mudar a aquella vella casa als afores del poble, la Laura va sentir que alguna cosa no estava bé. No era només la humitat que es colava per les parets ni el cruixir constant de les bigues al capvespre. Era una mica més profund, un murmuri amb prou feines perceptible que semblava emanar de les mateixes ombres.
Al principi va pensar que era la seva imaginació. L’estrès de la feina, la solitud, tot podia jugar-li trucs. Però les veus es van començar a fer més clares, més insistents. No eren veus alienes, sinó ecos dels seus propis pensaments, distorsionats i recargolats, com si algú dins del cap jugués amb les seves pors.
Cada nit, en apagar la llum, el xiuxiueig es convertia en un murmuri que l’envoltava. Paraules soltes, fragments de frases que no aconseguia entendre del tot, però que la feien sentir observada, jutjada. Va intentar ignorar-ho, però la sensació que algú l’amenaçava des de dins de la seva ment creixia amb cada clarejar.
Una nit, va decidir gravar el so. Va col·locar el telèfon al costat del coixí i es va deixar portar pel somni. L’endemà va reproduir l’enregistrament. Al principi, només se sentia el silenci i la seva respiració. Però després, un xiuxiueig clar i fred va emergir: “No estàs sola”.
El pànic la va paralitzar. Qui parlava? Com era possible? Va intentar racionalitzar-ho, pensar que era una broma, una fallada del dispositiu. Però la veritat era que sentia que alguna cosa l’estava consumint des de dins, una presència invisible que s’alimentava de la por.
Els dies següents, la Laura va començar a perdre la noció del temps. Les veus es barrejaven amb els seus pensaments, fent-la dubtar del seu propi seny. Veia ombres movent-se a la cua de l’ull, sentia dits invisibles fregant la pell. La casa, que abans semblava un refugi, havia esdevingut una presó.
Una nit, mentre intentava dormir, va sentir una veu diferent, més propera, més personal. Deia el seu nom, xiuxiuejat amb una tendresa que glaçava la sang. Es va aixecar, tremolant, i va recórrer la casa a la recerca de l’origen. Però no hi havia ningú.
De cop i volta, la veu va canviar, es va tornar cruel i burleta. “Veus? No pots escapar de mi. Soc part de tu”. La Laura va cridar, però el so es va ofegar a la gola. La realitat va començar a enfonsar-se, i la casa es va transformar en un laberint sense sortida.
En la seva desesperació, va intentar trencar les finestres, copejar les parets, però res no funcionava. La presència era a dins, i no hi havia manera d’expulsar-la. La seva ment es va convertir en un camp de batalla, on la foscor guanyava terreny.
De cop, una olor àcida es va colar pel seu nas. Alguna cosa o algú, va pensar, s’havia colat a la seva habitació
Finalment, la Laura es va rendir. Va seure a terra, abraçant els seus genolls, mentre les veus i la nauseabunda olor, l’embolicaven en una abraçada freda i eterna. Sabia que mai no en sortiria, que la casa i l’ombra dins d’ella serien la seva condemna per sempre.
I en el silenci que va seguir, només va quedar un ressò: el d’una ment perduda en el terror.
De sobte, després d’uns minuts que van semblar una eternitat, una veu amiga va sonar darrere la porta de la seva habitació. —Estàs bé Laura? —va dir aquella veu familiar.
—Ets tu, Mario? No! Hi ha algú o alguna cosa aquí a dins!
La porta es va obrir amb rapidesa i va deixar entrar una escletxa de la llum del passadís il·luminant el rostre d’en Mario mentre creuava la porta. El jove va prémer l’interruptor i l’habitació va sortir de la penombra.
—No tinguis por. Obre els ulls, t’adonaràs que has tingut un mal somni i que aquí només hi som tu i jo. Té, beu una mica i torna’t a dormir, —li va dir en Mario acostant-li un got.
La Laura va trigar uns instants a reaccionar i amb ulls espantats va recórrer l’habitació. El seu nas ja no percebia la desagradable pudor i al cap havia desaparegut el ressò dels seus pensaments. Va sentir que el sopor la envaïa i acompanyada per Mario, es va tombar de nou al llit. Aleshores va xiuxiuejar: —gràcies Mario —i els seus ulls es van tancar i la seva respiració es va compassar amb un somni, de moment, plàcid.
../..
Eren les vuit del matí quan Mario, força a prop de la porta de l’habitació de la noia, parlava amb un home de cabells canosos que li preguntava: —Tot bé Mario?
—Aquesta nit, —va comentar el noi— La Laura ha tingut un malson. Ha sentit veus, ha comentat que hi havia una olor desagradable a l’habitació i estava convençuda que hi havia algú a dins.
—Li has donat alguna cosa?