RELAT CURT EL MISSATGE MISTERIÓS
EL MISSATGE MISTERIÓS
En Carlos, en aixecar-se aquell 8 de gener, com sempre va obrir el telèfon per veure si tenia missatges. N’hi havia només un: era un missatge misteriós.
L’havien enviat des d’un número que ell no tenia entre els seus contactes i el seu contingut era veritablement estrany: “Aquí tens la teva invitació personal i intransferible per a una festa privada, on les emocions i els teus sentits s’exacerbaran.
Si decidiu assistir-hi heu d’anar al carrer que té el nom del sant fundador de l’església catòlica, en el número que representa el signe de Càncer. Per entrar necessitaràs utilitzar la clau ‘tramussos’. Vine amb nosaltres. No te’n penediràs.”
El jove va estar a punt d’esborrar-lo, però la curiositat va poder més que la raó i va començar a intentar desxifrar aquell contingut enrevessat… Després de pensar una estona va arribar a una conclusió inesperada: La festa se celebraria al carrer Sant Pere, (nom del fundador de l’església cristiana), número 69, (número amb què es coneix el càncer). La clau tramussos va pensar que possiblement estigués relacionada amb “xones” el nom vulgar que es dona a aquestes lleguminoses.
—Està clar –va dir per a si mateix– es tracta d’una festa eròtica…
A partir d’aquest moment va començar a donar voltes a si seria o no oportú anar…
A la nit, després de treballar tot el dia i després de veure les notícies a la tele, com sempre catastrofistes. Va decidir finalment que s’arriscaria a anar a la festeta en qüestió. “A ningú no li amarga un dolç”, va pensar.
Arribat el dia assenyalat va demanar sortir una mica abans de la feina, en arribar a casa, es va dutxar, es va empolainar i es va posar la seva millor vestimenta… aquella que feia servir en els moments especials… No va poder evitar certa excitació en pensar en una de les frases del misteriós missatge: “les teves emocions i sentits s’exacerbaran”.
Presa d’una forta emoció va sortir de casa i es va muntar a la moto. De presa, esperant haver encertat en les deduccions, es va dirigir al carrer Sant Pere, 69…
En arribar a la direcció va aturar la moto a la vorera i va mirar cap amunt per localitzar el número del local on es dirigia. Estava a prop, de fet, havia estacionat davant del número 53. Va encaminar els seus passos cap a l’anhelat antre…
En arribar a la porta una noia d’uns 20 anys, vestida amb una disfressa de bruixa, el va mirar amb estranyesa. Ell, dubtant si havia de dir tramussos o xones, es va decantar pel primer i amb veu tremolosa va dir: “tramussos…”
La bella jove, encara amb més estranyesa, li va franquejar l’entrada… En Carlos, tremolós, va entrar al local. De sobte rialles i veus infantils el van torbar… No s’imaginava una festa d’aquest estil on hi hagués nens… allò podia ser inacceptable per a la seva manera d’entendre aquestes coses…
Tot i així va entrar. La visió el va paralitzar: un munt de nens i nenes disfressats estaven celebrant una festa de Carnaval, sota la divertida mirada de molts pares també disfressats, que gaudien veient-los en plena gresca…
De sobte, la veu d’un adult va tronar pels altaveus: “Ara petits, ha arribat el moment que trieu un de nosaltres per pintar-li la cara…
Els nens, esvalotats, van dirigir les seves mirades cap al grup de pares, entre els quals, evidentment, destacava l’única persona no disfressada… i així va ser com en Carlos va ser l’escollit pels petits… No es va atrevir a negar-se… al cap d’una estona la seva cara estava coberta per tots els colors del món i ell, al final, s’ho estava passant pipa, veient l’alegria dels xavals… Va notar com les seves emocions i sentits s’exacerbaven, encara que no fos per les causes que ell havia imaginat…