RELAT CURT LA MÈDIUM
RELAT LA MÈDIUM
Eren les tres i quaranta-cinc de la tarda. La Sara estava obrint la porta del seu despatx. Tenia un client nou a les quatre i ho havia de posar tot a punt.
Mentre anava preparant l’habitació va recordar la trucada del jove. Li havia demanat connectar amb el seu pare mort recentment que, a més de l’immens dolor per la pèrdua, la seva mare s’havia quedat sense recursos econòmics… No li havia fet més preguntes, potser perquè la situació que ella feia anys va haver de viure, s’assemblava molt.
Feia trenta anys va tenir la sort de conèixer un home. Un home meravellós, que a més gràcies a la seva feina (era un prestigiós locutor), tenia una immillorable economia. Només en tenia un però: estava casat i de moment no se sentia preparat per divorciar-se de la seva dona.
Malgrat tot, van anar a viure junts. Amb la seva dona portaven vides separades des de ja feia força temps. Tot anava perfecte. Ella estava segura que aviat tindria les forces per abordar el divorci. Fins i tot li havia fet deixar la feina de caixera en una botiga.
Des de feia cinc anys portaven una vida perfecta, amb desfogament econòmic i sense privar-se de res. De vegades s’arribava a sentir com en un somni…
Una matinada va sonar el telèfon. Era l’hora que acabava l’emissió, li va estranyar, però el va agafar ràpidament pensant que la trucava per alguna cosa… Però no era ell. Era la Guàrdia Civil de Trànsit que l’informava del lamentable accident en què el seu company havia perdut la vida…
Després de diversos dies de desesperació li va tocar enfrontar-se a una altra realitat dura. No tenia diners ni podia accedir als comptes del seu company, ja que els possibles hereus els havien bloquejat avisant els bancs de la seva mort. Tampoc no va tenir cap èxit intentant demanar la pensió de viduïtat. Ja li havien atorgat a la seva dona.
Poc temps després va haver de deixar la casa i no tenia res… viuria amb una cosina, –els seus pares vivien en un altre país i la veritat és que ella tampoc no els havia ajudat durant aquesta etapa d’opulència– buscaria feina i començaria de nou.
No va resultar tan fàcil trobar res que li permetés llogar un pis i viure amb un cert nivell. Finalment va decidir que muntaria un despatx com a mèdium. No en tenia ni idea, però una amiga, que si dedicava, li havia explicat que amb una mica d’habilitat i alguns trucs, les persones se suggestionaven fàcilment i se’ls podia treure força diners.
Va invertir la poca cosa que tenia en llogar un despatx, el va decorar en pla esotèric i com li havia ensenyat la seva amiga, va preparar alguns dispositius que podia activar amb un comandament que emetien sons lúgubres… S’havien de posar molt baixet, li havia dit, d’aquesta manera els clients els percebrien com a murmuris d’ultratomba.
Va preparar alguns guions per deixar-los anar als clients de manera apropiada i aconseguir que gastessin el màxim possible. Era una altra època, l’any 1993 la gent encara era molt aficionada a l’ocultisme i li va funcionar molt bé gairebé des del primer moment.
La majoria dels clients volien contactar amb un familiar recentment mort. Ella feia un cert teatre simulant entrar en tràngol i al cap d’uns minuts, dissimuladament premia el comandament amagat sota la taula i començaven a sentir-se certs sorolls com de peus arrossegant-se amb dificultat.
Tot seguit uns petitíssims bufadors, que posava en marxa amb un pedal diminut ocult en una pota de la taula, feien moure de manera notable la flama de les espelmes que profusament estaven distribuïdes sobre la taula…
Amb els anys ho va ser perfeccionat i en lloc d’un comandament, els sons s’activaven amb la veu en dir determinades paraules…
Aleshores ella deia amb veu profunda i estranya: “Ets tu, i esmentava el nom que li havien indicat…?”
No obtenia resposta i insistia: “Ets tu, i esmentava el nom que li havien indicat…?” “Si no pots parlar fes tres cops” Aleshores sonaven tres cops molt esmorteïts com si sortissin des de l’interior d’una tomba… En aquell moment el rostre del consultant ja estava blanquinós, espantat i profundament convençut que el seu parent havia acudit a la cita…
De sobte ella simulava uns espasmes i febrilment cridava: “No, no…! No és per aquí… segueix la llum…!” De nous sonaven tres cops, al cap d’un moment en sonaven tres més… Aleshores ella simulava uns espasmes més i finalment amb aire fatigat i respirant amb dificultat sortia del seu “tràngol…”
Generalment esperava uns segons i el client amb cara visiblement impressionada demanava: Què passa? Li ha passat alguna cosa al meu parent…?
Madame Sara —que així es feia dir— li responia… “No. No li passa res. Està en un pla intermedi des del qual no es pot comunicar, però he percebut que està bé i busca la llum. Deu haver-li quedat alguna cosa per resoldre en aquesta vida i això fa que de vegades es trobin atrapats entre dos mons. Però he tingut ocasió de percebre l’amor que sent per vostè”
El client solia preguntar: Què es pot fer?
Al que ella responia: “Si es vol que trobi la pau cal guiar-lo a la llum amb alguns rituals, el problema és que quan han quedat atrapats entre dos plans, de vegades triguen anys a poder-se comunicar amb nosaltres.”
El 90% pagaven el preu que els demanava per fer el ritual i no en tornaven mai més… A més, solien recomanar els seus serveis si algú els preguntava.
Just llavors el timbre de la porta la va treure de les seves elucubracions. Es va dirigir a obrir.
—Bona tarda, vostè és Manuel? —va preguntar sol·lícita.
—Sí, ho soc madame Sara. —va respondre.
—Segui, si us plau.
Al cap d’uns minuts, va començar la sessió amb el seu guió après, menys de mitja hora després, després d’uns quants espasmes, va sortir del seu “tràngol”
En Manuel tenia a la cara expressió de sorpresa, que ella va assimilar que com de costum era deguda a la impressió del “fantasmagòric contacte”, però Manuel simplement va preguntar: I…?
Ella igualment va deixar anar l’explicació dels plànols i de la llum esperant l’encàrrec del ritual, però aquesta vegada li va sorprendre la resposta…
—Abans de fer cap ritual, m’agradaria intentar una sessió nova. Estic gairebé segur que al meu pare no li quedava res en aquest món pendent de resoldre. Possiblement en una nova sessió aconseguirem contactar-hi. Per quan li sembla que podem quedar? —va preguntar el Manuel, mentre dipositava sobre la taula l’import de la visita, que li havia dit quan la va trucar, per concertar la cita.
La Sara, amb expressió amable, va obrir la seva agenda i va buscar una hora per a la nova cita. Li va donar per passats set dies. —Això sí, —va afegir—. En la meva experiència no li puc garantir que els resultats que obtingui siguin sensiblement diferents dels d’avui.
—Estic convençut que si ho seran…
—Tant de bo —li va respondre mentre l’acompanyava a la porta.
Quan va sortir, ella va pensar: “aquest encara és més rendible. A més del ritual que segur demanarà, s’haurà gastat dues visites”.
Mentrestant, al carrer el Manuel…, bé en realitat l’home es deia Pedro, va somriure. Havia aconseguit allò que es proposava.
Feia un any, quan el seu pare va morir, la seva mare va visitar aquesta falsària, que li va treure un munt de diners deixant-la en una situació econòmica nefasta. Per sort, ell que era especialista d’efectes especials al cinema, es guanyava la vida força bé i la va poder ajudar. No li va voler dir res perquè el que sí que era cert, és que ella es va sentir millor, pensant que havia ajudat el seu marit a trobar la llum…
Però ell havia decidit investigar. Un dia va passar per l’escala de madame Sara i va trucar a un altre pis, quan li van preguntar què volia, va dir que era correu comercial i com, erròniament, fa la majoria de la gent li van obrir la porta. Va mirar les bústies i va esbrinar el cognom de la Sara —que no s’havia pres la molèstia ni de canviar-se el nom— i gràcies a amics dins de la televisió, al cap d’un temps va ser coneixedor de la relació que aquesta va tenir amb un locutor. Això li va permetre disposar d’enregistraments amb la veu d’aquest, amb què prepararia la venjança.
Per això necessitava saber quins efectes especials de llum i so feia servir madame Sara, per suggestionar les seves víctimes.
Ara ja ho sabia. El sistema utilitzat, encara que suficient per impressionar persones amb estats emocionals desequilibrats per alguna pèrdua, era en realitat força simple i groller. N’hi havia hagut prou de col·locar un reproductor de sons, que s’activava amb la seva veu i en funció de la frase feia uns sons determinats…
Per exemple, quan preguntava dues vegades seguides Ets tu…?, sonaven tres cops… Quan deia No, no…! Sonava tres cops i un instant després tres cops més. En quant als bufadors instal·lats sota la taula de ganxet de la seva taula, els activava prement amb el peu un diminut pedal situat a la pota de la taula que li quedava a la dreta. Tot molt simple però eficaç per impressionar ments pertorbades pel dolor i necessitades de guarir la seva ferida.
Li pagaria amb la seva mateixa moneda. Prepararia amb intel·ligència artificial un missatge amb la veu del locutor, lleument distorsionada per fer una sensació d’ultratomba. L’instal·laria en un reproductor de so que s’activaria quan ell preguntés “Creu que vindrà…?
Encara que no feia fred, es posaria una jaqueta que penjaria al penjador que hi havia just al costat del moble des del qual procedien els suposats sorolls d’ultratomba i gaudiria veient la reacció de la estafadora quan sentís la veu del seu marit, bé, company…
Va arribar l’esperat dia per a la nova visita i com esperava en Pedro, la dona, va seguir exactament el mateix esquema…
En el moment que madame Sara va preguntar “Ets tu, Marcial” —aquest era el nom fictici que havia triat en Pedro per al seu pare— sense deixar-li temps a fer la segona invocació Pedro va preguntar “Creu que vindrà…?”
De cop una veu d’ultratomba que, amb veu ululant perllongava cada paraula, va omplir l’estada: No, Manuel! No vindrà. La Sara és una estafadora… Mai no s’ha preocupat per ningú. Ni tan sols em va estimar a mi. Sol estava enlluernada pels meus diners… Quan me’n vaig adonar estava tan obsessionat que em vaig distreure i per això vaig tenir l’accident…
Madame Sara, absolutament desencaixada, intentava balbucejant de pronunciar el nom del que va ser el seu company… es va aixecar de la seva cadira, com si un ressort l’hagués empès. El seu rostre estava blanc, gairebé esmorteït. Ja no parava atenció ni a en “Manuel” ni a la seva taula de treball… L’horror es reflectia en la seva pàl·lida faç… Just llavors, Pedro, va pressionar una petita manxa que portava amagat sota la màniga del braç esquerre i una ràfega de vent va apagar un parell d’espelmes…
Un descomunal xiscle de la Sara, va precedir el desmai que va tocar amb el seu cos a terra. Sense preocupar-se’n, en Pere, va recollir la jaqueta, va deixar sobre la taula l’import de la visita, i va marxar…
Esperava que quan recobrés el coneixement i trobés els diners, pensés que ell se n’havia anat també espantat pel que havia passat, la qual cosa li augmentaria encara més, possiblement, el terror de l’experiència viscuda.
En Pedro anava mirant cada dia la secció d’anuncis als diaris, on mai més no van aparèixer els anuncis de madame Sara, tampoc ja existia la seva web a Internet. Passats uns mesos, va saber que la seva venjança havia estat eficaç i definitiva.
Aquell mateix dia, la Sara, havia mort d’un infart.
Els anuncis, és lògic, en deixar de pagar van desaparèixer, però i la web?, qui la va fer desaparèixer…? Potser el locutor mort…? Mai no ho sabrem.