RELAT CURT NIT DE REIS
NIT DE REIS
En Rafael tenia 85 anys, va entornar els ulls, sentint el fred de l’hivern a la cara solcada d’arrugues, els traços de les quals componien el mapa perfecte de la seva existència.
Aquell 5 de gener acabava de posar a prop del balcó de casa seva els regals de Reis per al seu besnet. Tots embolicats amb prima i rematats amb un llaç de cinta vermella brillant.
També havia deixat al balcó una vella galleda de metall que, en teoria, els camells dels Mags s’haurien begut l’aigua que contenia. Així mateix en una galleda de plàstic havia deixat un parell de rosegons de pa mossegat, per explicar que també s’havien menjat el pa que els havia posat.
En una petita tauleta de centre també hi deixaria una safata amb l’embolcall d’una rajola de xocolata arrugada, alguna resta de galetes i, naturalment, uns gotets amb restes de moscatell. De tot això haurien adonat els patges i possiblement els mateixos Reis.
Era l’escenari perfecte perquè un petit de 4 anys sentís al seu cor la mateixa il·lusió que ell havia sentit de petit.
Es va asseure a la butaca preferida i va mirar amb tendresa el que durant anys havia ocupat la seva dona, a la qual Déu s’havia endut feia vuit anys. Es va entristir. La trobava molt a faltar.
Per mirar de minorar aquesta tristesa, va tancar els ulls i va recordar la màgia de la nit de Reis quan era petit. L’emoció era immensa: la carta escrita amb la lletra més perfecta, les sabates lluents al costat de l’arbre, la promesa de regals increïbles.
La Nit Màgica: L’espera era gairebé insuportable. La nit anterior, tot just dormia, imaginant les joguines que trobaria en despertar.
El Despertar: Al clarejar, l’explosió d’alegria en veure els regals sota l’arbre era indescriptible. Cada joguina, cada dolça, era una confirmació que la màgia existia.
El Descobriment: La revelació va arribar un any, quan va escoltar els pares parlar. La veritat sobre els Reis Mags es va revelar com un secret agredolç.
La Reflexió: Tot i que la màgia de la infància s’esvaí, Rafael va entendre l’amor i la il·lusió que els seus pares li havien donat. Ara recordava amb afecte aquella època, valorant l’alegria que va sentir i la bondat que sempre el va acompanyar. Desitjava que aquesta màgia fos també viscuda pel seu besnet. Sabia que ja era una mica una mica passat de moda, però mereixia la pena fer-ho, per continuar veient el somriure il·lusionat d’un nen, que li permetia també a ell tornar a sentir la seva pròpia infantesa. Per fi es va adormir i, és clar, va somiar amb els Mags d’Orient.