RELAT CURT LLAMPS I TRONS
LLAMPS I TRONS
Els llamps i trons que, amb llum inquietant i sons pertorbadors, que al costat de la intensa pluja, havia soscavat el regne nocturn, per fi, deixaven pas a les primeres i vermelloses llums, que el sol, generós, començava a regalar…
Una vella noguera, sacsejada durant hores pel vent i l’aigua, no hi havia, malgrat els seus esforços, pogut evitar escorar-se perillosament a la seva esquerra.
Mentre es despertava, provava amb precaució si les seves arrels aconseguirien seguir subjectant-ho a la vida… No ho tenia clar, segons la seva estabilitat no estava garantida… Es va resignar i va decidir fer l’únic que podia: esperar…
Van passar les hores, mentre s’incrementava la seva inquietud, quan de cop i volta altres arrels, que no les seves, l’envoltaven i el subjectaven amb força a aquella terra fèrtil i ferma que li donava aliment i vida.
Les arrels que acabaven de salvar-lo eren les d’un til·ler del qual no s’havia preocupat mai… D’un til·ler amb què no havia unit mai les melodies creades amb les fulles… un til·ler en què mai no havia reparat… La ferotge ferida que aquell dia havia rebut… l’ajuda d’aquell estrany, el va portar a una nova dimensió d’amor i solidaritat… va ser en aquell moment quan va descobrir que la companyonia i l’amor són la font de la vida i, cada dia, molts anys després permetia que les seves branques i fulles barregessin les seves alegres melodies amb les dels seus veïns, per a delit dels ocells que en un nombre molt superior al d’abans, acariciaven la copa amb les dolces potetes mentre entonaven màgiques melodies…