RELAT CURT LAVANDA I GESSAMÍ
LAVANDA I GESSAMÍ
L’aroma de lavanda i gessamí que abans inundava el dormitori De l’Elena i el Daniel ara semblava un ressò distant, una ombra del que va ser. El llit king-size, escenari anterior d’apassionades nits, s’havia convertit en un territori neutral, una franja de terra de ningú entre dues persones que alguna vegada es van estimar amb bogeria.
El problema no era la manca d’amor, si més no al principi. Era l’absència d’intimitat física, un silenci ensordidor entre els cossos que ressonava amb més força que qualsevol discussió.
Havien començat com una tempesta perfecta. La Elena, una artista bohèmia amb un riure contagiós i una mirada que prometia aventures, i el Daniel, un arquitecte metòdic amb un somriure càlid i una mirada profunda que inspirava confiança. La seva atracció havia estat instantània, una espurna que es va convertir en un incendi voraç. Els primers mesos van ser un remolí de petons apassionats, carícies furtives i nits d’amor que semblaven eternes. Però lentament, com la marea que recula, la passió va començar a disminuir.
Al principi, ho van atribuir a l’estrès. El Daniel estava immers en un projecte arquitectònic de gran envergadura, i l’Elena es preparava per a una important exposició de les seves obres. La fatiga, la pressió, la manca de temps… totes semblaven excuses vàlides per a les nits cada cop més silencioses, per a les carícies que es tornaven escasses, per als petons que perdien la seva intensitat. Es deien que era temporal, que aviat tornarien a encendre la flama. Però la flama es va anar apagant lentament, fins a convertir-se en una brasa amb prou feines visible.
El silenci incòmode es va instal·lar al seu dormitori. L’Elena se sentia frustrada, incompresa. Els seus intents d’iniciar el contacte físic eren rebuts amb una abraçada tèbia, una carícia superficial, un petó ràpid a la galta. El Daniel, per la seva banda, sentia una creixent culpa i una impotència aclaparadora. No era que no desitgés a Elena, però alguna cosa hi havia canviat, una barrera invisible s’havia interposat entre el desig i la capacitat d’expressar-ho. La culpa el corcava, però la comunicació entre ells s’havia trencat.
Van intentar parlar, però les paraules s’encallaven a les goles. El tema de la intimitat física esdevenia un camp minat, un territori on el dolor i la frustració es barrejaven amb la tristesa i la por. Elena ho acusava d’estar distant, de no voler-la, de no estimar-la com abans. Daniel es defensava, argumentant estrès, cansament, la pressió del treball… excuses que ell mateix sentia que ja no n’hi havia prou.
El ressentiment va començar a créixer, com una mala herba que s’estén per un jardí descuidat. Elena se sentia rebutjada, no sols sexualment, sinó emocionalment. Els seus esforços per connectar novament amb el Daniel eren rebuts amb una indiferència que la va ferir profundament. La distància entre ells creixia amb cada dia que passava, alimentant-se de la manca de comunicació, de la frustració continguda, del dolor silenciós.
La intimitat havia esdevingut un símbol del seu fracàs com a parella. Cada nit que passava en silenci, a la freda distància dels seus cossos, era una confirmació que alguna cosa s’havia trencat irremeiablement. Les nits es van tornar llargues i insuportables, plenes d’un buit que no podia omplir cap paraula. Elena es refugiava en el seu art, buscant consol en els colors i les formes, mentre que el Daniel es perdia a la feina, buscant una escapatòria en l’arquitectura, en la precisió dels plans, en la freda lògica de les estructures.
Un dia, Elena va trobar un vell àlbum de fotos. Les imatges, plenes de somriures i abraçades, de moments de felicitat compartida, li van recordar l’amor que mai havien sentit. Però les imatges també reflectien el canvi, la lenta erosió de la seva intimitat, el buit creixent entre les seves mirades. Les llàgrimes van començar a rodar per les galtes, no només pel dolor de la pèrdua, sinó per la tristesa de la impotència. Sabia que el seu amor estava morint, lentament, silenciosament, sense una gran explosió, sense un drama èpic, sinó com una espelma que es consumeix fins a apagar-se. La decisió final va ser inevitable.
Un dia, asseguts al sofà, en un silenci que ja no era incòmode, sinó un trist reconeixement de la realitat, van decidir separar-se. No hi va haver retrets, ni crits, ni escenes dramàtiques. Només un dolor silenciós, un buit profund que omplia l’espai entre ells. L’amor que alguna vegada els va unir s’havia esfumat, no pas amb una explosió, sinó amb un xiuxiueig, un sospir, la lenta i silenciosa extinció d’una flama que alguna vegada va brillar amb intensitat. L’aroma a lavanda i gessamí ja no era un ressò, simplement se n’havia anat, deixant darrere seu la freda olor d’un amor perdut, un amor que es va pansir per l’absència d’una connexió física que mai va ser el fonament de la seva felicitat.