RELAT CURT ELS TRES MICOS SAVIS
ELS TRES MICOS SAVIS
En Bernardo és un nen superdotat. Té poc més de tres anys i parla amb un vocabulari molt ric que molts nens de 10 anys no tenen, i el que és encara més inusual és que pot llegir i escriure a un nivell més que acceptable.
Els seus pares, des del moment que va néixer, van pensar que era estrany i no van saber ben bé com tractar-lo. Quan va fer un any, van decidir portar-lo a una llar d’infants perquè pogués adquirir hàbits de comportament més normals a l’hora d’interactuar amb altres nens.
Uns dies més tard, la llar d’infants va trucar per dir-los que el nen no interactuava amb els altres i semblava extremadament avorrit, i que no sabien què fer amb ell. El director havia parlat amb un company especialitzat en nens amb necessitats especials per comprovar-ho i veure si podia detectar alguna cosa.
Tres dies més tard, l’amic del director va anar a veure el petit i, intentant guanyar-se’l, li va dir:
—Hola, Bernardo! Com estàs? T’ho estàs passant bé? —El nen petit, de poc més d’un any, va respondre ràpidament.
—Estic molt avorrit.
L’home estava meravellat. No només parlava, sinó que ho feia amb confiança i coherència.
—Què t’agradaria fer?
—Vull aprendre a llegir.
Molt sorprès, va agafar un llibre que tenia a la cartera. Era el llibre que feia servir per ensenyar a llegir als nens difícils.
Va començar a ensenyar-li les vocals. Al cap d’uns minuts, el nen va ser capaç d’identificar-les i fins i tot dibuixar-les. Va continuar explicant com llegir les consonants amb cadascuna de les vocals. No havia passat ni una hora abans que el nen petit pogués recordar i pronunciar correctament cada síl·laba que li havia ensenyat.
En Pedro, com es deia l’home, sabia que tenia un nen superdotat davant d’ell, i ho va dir a la directora de la llar d’infants. També li va suggerir que digués als pares que, quan complís dos anys, seria una bona idea portar-lo a un centre especialitzat en nens superdotats. Li va donar el nom i l’adreça del centre.
En assabentar-se d’això, els pares van pensar que, tot i que aquest centre era la solució ideal, no s’ho podrien permetre amb els seus ingressos limitats. Tristos, van dir-ho a la directora de la llar d’infants i li van demanar que preguntés al Sr. Pedro on podien anar, que fos un centre públic.
Uns dies més tard, en Pedro va contactar directament amb en Roberto i na Laura, els pares d’en Bernardo, per explicar-los la solució que havia trobat. Podrien portar el nen al centre que havia esmentat gratuïtament, a canvi de permetre’ls fer algunes proves amb el nen, ja que, donada la seva edat, mostrava nivells d’habilitat molt més alts que la mitjana d’altres nens superdotats de la seva edat.
Els pares van estar d’acord sempre que les proves fossin psicològiques i mai invasives ni tinguessin cap efecte secundari potencial.
Als dos anys, el nen va entrar al centre i semblava trobar el que necessitava. La seva curiositat i les seves ganes d’aprendre van créixer, fins al punt que als seus pares els costava seguir el nivell de desenvolupament del nen. De fet, ja llegia millor i més ràpid que ells.
Al cap de poc temps, intentant que no s’avorrís amb ells, van decidir comprar-li un cadell. Potser així tindria un company de jocs i se sentiria més companyia, més feliç.
Uns dies més tard, en Roberto va aparèixer a casa amb en Boby, un cadell maltès, als braços…
En Bernardo, en veure’l, es va extasiat i immediatament el va agafar. En Boby, sense més preàmbuls, li va donar una gran llepada a la cara. El noi va començar a riure i es va asseure a terra amb el cadell, que es va apropar a ell, assegut al seu costat mentre el mirava fixament.
Van passar els dies, i es va convertir en un hàbit que el noi i el gos s’asseguessin un davant de l’altre, amb en Boby mirant amb èxtasi en Bernardo mentre aquest parlava sense parar, explicant-li el que estava aprenent a l’escola i les coses que li agradaria saber.
La imatge d’en Boby era hilarant; escoltava atentament, fixament, amb ulls amorosos, com si estigués entenent tot el que el petit li deia.
Els pares no entenien res. Com podia ser que un cadell, i una raça tan juganera, simplement s’assegués i escoltés quan era amb el noi?
Va passar el temps, i aquesta estranya visió va deixar de sorprendre’ls, i ja no hi van prestar gaire atenció.
Un dia, en Boby va sorprendre de sobte el nen petit quan, en resposta al que li estava explicant, va respondre amb una veu una mica ululant: —És molt interessant.
El nen, sense pertorbar-se massa, li va preguntar: —Pots parlar? —Com ho has fet?
—Fixant-me amb tu.
—Genial! Així podrem intercanviar impressions.
—I també podré demanar coses als teus pares.
—Ni hi pensis!
—Per què? Estic segur que ells també estaran contents.
—Potser, tot i que no t’ho recomano, t’ho dic per experiència pròpia… Recorda els tres micos de la saviesa. No veure res, no sentir res i callar…
En Boby va pensar que era una estupidesa, però no li ho va dir i quan l’endemà la Laura va portar el nen a l’escola i va tornar a casa perquè havia demanat un dia lliure per fer diverses gestions, li va dir: —A veure que li ensenyaran avui a l’escola…
La Laura va fer un salt posant-se una mà al pit i incrèdula va mirar Boby, que assegut la mirava esperant resposta…
Ella llavors va xiuxiuejar… —Merda! Que malament estic! M’ha semblat que en Boby em parlava… —i va esbossar un somriure.
—És clar que t’he parlat! —va dir Boby somrient també.
La Laura va cridar i, en lloc de respondre-li, va córrer al telèfon. Va marcar un número i quan la veu d’en Roberto va dir: “digues” ella va respondre —Roberto vine a casa cagant llets. En Boby m’ha parlat!
—Però quina bestiesa estàs dient! Per aquesta xorrada em truques?
—T’ho juro Roberto! Si us plau, vine ja o m’agafa un telele!
No havia passat ni mitja hora quan en Roberto va obrir la porta i el primer que va sentir va ser la ululant veu d’en Boby dient: —Hola Roberto! Per seguidament deixar anar un lladruc d’alegria.
En Roberto que havia tornat pensant que la seva dona havia tingut un brot psicòtic una mica més i té un esbalaïment.
Un cop refet de primer impacte li va agafar la mà a la Laura i li va dir: —Ho parlarem a l’habitació.
El gos no li va donar més importància i va esperar tranquil·lament estirat que sortissin.
–/–
Passades tres setmanes en Boby després de passar per diversos programes de ràdio i de televisió i, el que és pitjor, per les mans i màquines d’un munt de científics, ja va tenir molt clar quanta raó havia tingut en Bernardo quan li va explicar allò dels tres micos de la saviesa per experiència pròpia…