RELAT CURT DELIRANT
DELIRANT
Agost de 1980. Amb 20 anys i un anhel insaciable d’oportunitats, en Diego va prendre una decisió transcendental. Nascut a les rodalies d’Iquitos, la vasta selva amazònica li oferia un horitzó laboral limitat. La crida de nous horitzons era ineludible.
L’Argentina es presentava com la terra promesa, un país d’abundants oportunitats, capaç de brindar un creixement personal i econòmic que el Perú no podia oferir. La decisió estava presa: en Diego emigraria.
En tornar a casa, després de l’última tancada del ramat, en Diego va compartir les seves aspiracions amb els pares. La tristesa de la partida es barrejava amb la comprensió de les inquietuds. Amb el cor apesarat però ple d’esperança, li van lliurar els seus estalvis, una petita suma que representava tot el que posseïen, amb la fervent esperança que li permetés assolir el seu somni.
Li van demanar, amb la veu trencada per l’emoció, que els escrivís en assentar-se i, si era possible, que els visités de tant en tant. A l’alba del dia següent, amb l’equipatge lleuger però l’ànima carregada d’il·lusions, en Diego va fer un petó als seus pares i va emprendre un viatge que prometia ser llarg, traçat en autobusos i trens, l’única opció que el seu pressupost permetia.
Una setmana després, en Diego va arribar a Rosario, Argentina. L’elecció d’aquesta ciutat, en lloc de la més costosa Buenos Aires, es basava en la promesa de més oportunitats. Tot i això, la realitat aviat es va presentar implacable.
Dos dies d’incansable recerca de feina havien resultat infructuosos. Els diners, minvats pel llarg viatge, escassejaven perillosament. La perspectiva de quedar-se sense recursos significava no poder menjar i, pitjor encara, dormir a la intempèrie. El fred hivernal, aliè a les càlides temperatures de la seva terra natal on poques vegades descendien dels 20 graus, planava sobre ell com una amenaça.
A la vora de la desesperació, mentre deambulava pels carrers rosarins, una rostisseria va captar la seva atenció: “La Nieves”. El nom li va evocar una estranya calidesa. Va entrar, sense res a perdre, només la possibilitat d’afegir un altre “no” a la creixent llista de rebutjos.
Una dona d’uns quaranta anys, la Nieves, la propietària, preparava les delícies culinàries. En veure el jove abatut, el seu cor es va commoure.
—Em podria donar feina? —va preguntar Diego, amb la veu tenyida de desesperança.
La Nieves, malgrat l’empatia que sentia, va haver d’admetre que no tenia llocs vacants. La súplica de Diego es va intensificar: 9 dies sense recursos, amb només prou per a un dinar o una nit de refugi, el carrer i el fred com la seva única destinació.
Sense dir res, Nieves es va dirigir al taulell i li va servir tres crestes i cinc mandonguilles. —Va, menja’t això i m’expliques que saps fer —li va dir, esperant trobar una espurna d’habilitat.
Diego va relatar la seva experiència cuidant guanyat en una granja propera a Iquitos, els seus coneixements de terrisseria i pesca fluvial, i la seva disposició a aprendre. La dona, amb quatre fills propis, hi va veure un reflex de la vulnerabilitat que podria afectar la seva pròpia família. Amb tendresa, li va oferir un lloc modest: menjar i una llistera a la rebotiga, una solució temporal mentre l’ajudava a trobar un suport més estable.
Els dies es van convertir en setmanes i en Diego va demostrar ser un aprenent excepcional. Les seves idees, inicialment considerades desgavellades, van resultar ser catalitzadors d’un increment notable en les vendes. Una de les seves iniciatives més reeixides va ser la creació i distribució de fullets artesanals, anunciant menjars casolans a preus accessibles, dirigits als treballadors de la propera fàbrica “La Virginia”.
El boca-orella es va convertir en la seva millor publicitat, atraient clients d’altres empreses de la zona. La demanda va créixer, obligant Nieves a buscar personal addicional per a la cuina i el repartiment. L’amistat i la col·laboració entre en Diego i la Nieves es van enfortir, i fins i tot en Miguel, l’espòs de la Nieves, un mecànic d’ofici, va dissenyar utensilis que van agilitzar la producció de pa i pasta, afegint al menú els populars “nyoquis del 29”.
Mig any després, un matí, Nieves va trobar la rostisseria buida, sense en Diego. L’alarma va sonar en no obtenir resposta de la rebotiga. Va descobrir en Diego al llit, tremolant malgrat la calor estiuenca, amb una febre abrasadora. Miguel va actuar amb prestesa, buscant ajuda mèdica.
El diagnòstic va ser una grip severa, però el metge va confiar en un tractament domiciliari amb antipirètics i analgèsics, a més d’una pomada per al pit. Els va advertir que, si persistia la febre alta l’endemà, caldria un trasllat a l’hospital.
Tot i la medicació, l’estat d’en Diego no millorava, romanent semi inconscient. La nit va portar un lleu alleugeriment, amb menys fredolics i una febre una mica menor, però la letargia persistia, sumint-ho en un estat de profunda feblesa.
La medicació administrada a en Diego va començar a fer efecte, però la millora era lenta i a penes perceptible. Tot i les dosis pautades d’antipirètic i analgèsic, el jove estava sumit en una profunda letargia, la seva respiració amb prou feines un xiuxiueig en la quietud de la nit. En Miguel i la Nieves, amb el cor encongit per la incertesa, van sospesar la decisió de tornar a trucar al metge. Recordant les seves indicacions d’esperar un dia per avaluar l’evolució, van optar per administrar-li l’última dosi de la nit i confiar que el descans fes la feina.
Just quan es disposaven a retirar-se, un lleu murmuri va captar la seva atenció. Es van acostar sigil·losament al llit i van observar Diego. Amb una mà posada sobre el pit, els seus llavis es movien en un intent de pronunciar paraules, i un fil de veu amb prou feines audible s’escapava. La Nieves, agusant l’oïda, va creure escoltar un clar i emotiu: “Viva Perú!” (Visca el Perú). Amb tendresa, el va acompanyar i va xiuxiuejar a Miguel: “Deixem-lo dormir. Sembla que està delirant. Si demà segueix igual, trucarem al doctor”.
Quatre hores més tard, la parella va tornar a la rebotiga. La llum de la matinada es filtrava tímidament, il·luminant el rostre d’en Diego. L’alegria va inundar els cors en veure’l molt millor, el deliri havia desaparegut. Un somriure va il·luminar el rostre de la Nieves en dirigir-se a ell: “Quin ensurt ens has donat! Pensàvem que hauríem de trucar al metge de nou. Estaves delirant… semblava que pensaves a la teva terra, no paraves de dir ‘Viva Perú!’ amb la mà al pit”.
Diego, amb un somriure que començava a dibuixar-se als seus llavis, va respondre, desvetllant el malentès: “No! No deia Viva Perú! Us demanava que em poséssiu Vicks Vaporub al pit. M’havia ajudat molt a respirar millor”. En un instant, la tensió es va dissipar, donant pas a una riallada compartida que va ressonar a la petita rebotiga, segellant el final de la crisi i l’inici d’una recuperació plena, marcada per la calidesa humana i un toc d’humor inesperat.
../..
Després de molts anys la Nieves va morir. Des de llavors en Diego sempre porta flors a la tomba.
Mai no va plorar davant de la tomba. Sempre somreia recordant aquell dia del Vicks Vaporub. Sabia que si aquell dia d’agost del 1980 no hagués trucat a la porta de la Nieves, segurament ell ara no tindria la seva pròpia família.
—Papa, marxem?
—Sí fill sí. El proper any triaràs tu les flors, ja ets gran.
El nen el mira amb curiositat. No entén això de les flors, però agafa la mà del seu pare fortament mentre surten del bell cementiri.