RELAT CURT – ENDEVINALLES
ENDEVINALLES
En Pere es dirigia a la seva habitació per ficar-se al llit. De sobte, va percebre una cosa estranya. Va sentir que un sopor rar l’envaïa.
Va despertar amb la boca seca i el cor picant-li les costelles com un animal tancat. L’habitació era humida, de sostre baix, amb parets escrostonades. Feia olor de fusta vella, pols i tancament. Va trigar uns segons a comprendre que no era a casa seva.
En mirar al voltant, un record infantil li va travessar la ment amb una claredat insuportable. Era aquella vella casa del poble. De petit, li havia produït un terror irracional. Des de la finestra havia vist el granger degollant conills al pati. Després els escorxava amb una calma monstruosa.
Aleshores va sentir una veu, seca i propera, que semblava sortir de les parets.
—Si vols sortir d’aquí, hauràs de travessar tres dependències. Però per poder sortir de cadascuna hauràs de resoldre una endevinalla. Si t’equivoques, o intentes creuar la porta sense resoldre’l, una ganiveta enorme et matarà.
Pere va empassar saliva. La por li ennuvolava el pensament. Tot i així, es va aixecar. Va fer un pas cap a la porta, convençut que potser tot era una broma cruel. Tot just va lliscar el peu esquerre sobre el llindar, un espetec metàl·lic va tallar l’aire. Va retirar la cama d’un salt. Una ganiveta va baixar amb violència i va arrencar la punta de la sabata. Va caure assegut, tremolant. Va mirar el peu. Li faltava un petit tros de cuir. Per un instant, va estar segur que havia perdut el dit gros.
—Deixa de fer l’imbècil i resol la primera endevinalla —va dir la veu.
A l’habitació hi havia tres caixes grans. Cadascuna tenia un forat lateral pel qual només podia introduir el braç. En una posava “pomes”, en una altra “taronges” i en la tercera “barreja de pomes i taronges”. La veu va continuar:
—Totes les etiquetes són falses. Només pots ficar la mà en una caixa, treure una peça i, a partir d’això, dir què hi ha a cadascuna.
En Pere va tancar els ulls, va respirar fondo i va ficar el braç a la caixa etiquetada com a “barreja”. Va treure una poma.
Va somriure, encara que seguia aterrit.
—La caixa de “barreja” només conté pomes —va dir—. Com que l’etiqueta és falsa, no es pot barrejar. Aleshores la caixa de “pomes” no pot contenir pomes ni barreja. Així que conté taronges. I la caixa de taronges conté la barreja.
La veu va guardar silenci uns segons.
—Correcte. Passa.
La segona dependència era més estreta. Estava il·luminada per una bombeta groguenca que penjava del sostre. Al centre hi havia dues portes idèntiques. Sobre una, una inscripció: “Sortida”. Sobre l’altra: Mort. Davant seu, dos guardians immòbils. Un sempre deia la veritat. L’altre sempre mentia. Només se’n podia fer una pregunta per saber quina porta conduïa a la sortida.
Pere va sentir que la suor li corria per l’esquena. Va pensar a preguntar directament, però això no serviria. Aleshores va recordar el vell truc de les endevinalles lògiques. Es va acostar al guardià de l’esquerra.
—Si jo preguntés a l’altre guardià quina és la porta correcta, què em respondria?
El guardià va assenyalar la porta de la dreta.
En Pere va entendre a l’instant. Si ho preguntava al veraç, diria la mentida del mentider. Si ho preguntava al mentider, mentiria sobre la veritat del veraç. En tots dos casos, la resposta indicava la porta equivocada.
– Aleshores la sortida és la de l’esquerra -va dir, i va creuar sense dubtar.
La tercera dependència encara era pitjor. A terra hi havia tres cordes penjant del sostre, però només dues arribaven a la sortida situada al fons. La veu va parlar de nou:
-Una d’aquestes cordes activa la sortida. Una altra activa la fulla. La tercera no fa res. Només pots estirar-ne una.
Pere va observar les cordes. Una era aspra i vella. Una altra, nova i ben tensada. La tercera semblava tallada i apedaçada. Va pensar en el patró de les trampes anteriors. Una solució havia de basar-se a eliminar possibilitats.
Aleshores va notar alguna cosa. La corda apedaçada tenia un nus estrany. Semblava manipulada per enganyar. La nova semblava massa evident. La vella, en canvi, li va semblar a la foscor del sostre que passava per una corriola i s’unia a algun mecanisme.
Encara que recordava haver sentit que a l’endevinalla de les cordes i la campana, la resposta era la nova, va pensar que aquesta devia ser el parany. Gairebé sense pensar, va dir:
—La vella…
Es va sentir retrunyir la veu.
—Has estat de sort… Pots marxar…
En Pere es va acostar a la sortida. Just en creuar el llindar, una glopada d’un estrany gas li va colpejar la cara. Va sentir que perdia el coneixement. La veu deia una cosa que no va acabar de comprendre.
En recobrar el coneixement, no era conscient del temps transcorregut. Aterrit, va obrir lentament els ulls.
Es va sorprendre gratament en veure que era al seu llit, a casa seva. Va somriure i es va convèncer que tot havia estat un malson.
Va anar a dutxar-se. Després va prendre un cafè i va començar a vestir-se.
En posar-se les sabates, la seva cara va empal·lidir. El seu cor es va accelerar. A la sabata esquerra li faltava la punta.
Aleshores, just llavors, al cap es van fer nítides les darreres paraules d’aquella horrible veu: —Aquest cop has tingut sort. Veurem què passa la propera…