RELAT CURT UN RELLOTGE PER A LA VALERIA
UN RELLOTGE PER A LA VALERIA
Un luxós automòbil va aparcar en un buit a prop de la cantonada del carrer Wellington. L’Alejandro un home d’uns 45 anys en va baixar i com solia fer sovint, va encaminar els seus passos cap al club privat que solia freqüentar.
Era un lloc ideal per trobar dones de mitjana edat, generalment casades i amb ganes de tenir aventures.
A prop d’allà, un petit utilitari es dirigia al mateix lloc, quan va aconseguir aparcar una bella jove de 30 anys, va baixar del mateix i es va encaminar cap al club.
Va obrir la porta i a la penombra d’aquest exclusiu club privat, on el fum dels cigars es barrejava amb l’aroma embriagadora del perfum car, de seguida va destacar la seva imatge. Era la Valeria, una dona de bellesa hipnòtica i mirada enigmàtica.
Portava un espectacular vestit negre, completament cenyit al cos que deixava entreveure corbes que semblaven esculpides per un artista. Els seus bonics llavis vermells prometien secrets que pocs gosaven descobrir.
El seu objectiu era clar: robar una peça de valor incalculable, un antic rellotge de butxaca incrustat amb diamants, que pertanyia a l’Alejandro, aquell home ric de mitjana edat, que poc abans havia entrat.
Era conegut per la seva fortuna i la seva obsessió pels objectes únics. L’Alejandro, arrogant i confiat, no sospitava que aquella nit el seu món estava a punt de canviar.
La Valeria s’hi va acostar amb un somriure que barrejava innocència i provocació. Les seves paraules eren suaus, els seus gestos calculats per atraure la seva atenció i desarmar-ne la vigilància.
La conversa va fluir entre copes de whisky i mirades carregades de desig. Ella escoltava, aprenia, mentre el cos li fregava el d’ell amb una subtilesa que encenia l’atmosfera.
Com ella havia previst, l’Alejandro la va convidar a la seva mansió, la Valeria va acceptar sense dubtar. Sabia que allà, en la seguretat de la seva opulenta llar, tindria l’oportunitat perfecta per executar el pla.
La nit va avançar entre murmuris i carícies, fins que, en un moment de distracció, Valeria va lliscar els dits cap a la butxaca interior de la jaqueta de l’Alejandro.
Amb una destresa que només l’experiència pot atorgar, va treure el rellotge sense que ell ho notés. El cor li bategava amb força, no només pel risc, sinó també per l’adrenalina d’aquest joc perillós.
Abans que l’Alejandro pogués reaccionar, ella ja era fora, desapareixent en la foscor amb la peça més cobejada a les mans. L’alba la va trobar lluny de la ciutat, amb el botí i un somriure satisfet. Havia guanyat més que un objecte valuós; havia conquerit el poder de la seducció i l’astúcia, deixant enrere un home que mai no va imaginar ser víctima d’una dona tan irresistible com letal.