RELAT CURT LA CARTA OBLIDADA
LA CARTA OBLIDADA
Era més aviat del que era habitual quan el despertador, amb inaudita agressivitat, va treure del seu letarg en Daniel. Aquell fred matí de febrer havia hagut de despertar-se abans del normal per anar a fer unes gestions fora de la ciutat.
Tenia 35 anys i vivia una vida rutinària, marcada per l’absència d’en Lucas, el seu germà gran, que havia desaparegut sense rastres ja feia deu anys. Ningú mai no havia tornat a tenir-ne notícies.
Els seus pares mai no havien aconseguit superar-ho. Possiblement va tenir alguna cosa a veure a l’accident. Almenys és la conclusió a què van arribar els investigadors de la policia, després de trobar-los morts al llit per inhalació de gas.
Daniel va acabar d’arreglar-se i va prendre un esmorzar frugal abans de travessar la porta del pis. Va baixar ràpidament les escales i en arribar al vestíbul, de forma maquinal, va obrir la seva bústia. Pel seu interior, mentre ho feia, va pensar: “perquè ho obro. Encara falta molt perquè passi el carter”.
Anava, gairebé sense mirar, a tancar-lo quan li va semblar entreveure alguna cosa a dins. Devia ser publicitat va pensar, mentre la seva mà lliscava a la recerca del que fos.
Era un sobre blanc, groguejat pel temps, sense remitent. Semblava una carta d’un altre temps, una carta oblidada. Només el seu nom, traçat en lletres majúscules hi apareixia. La cal·ligrafia li va semblar familiar, però no aconseguia posar-hi una imatge.
Va esquinçar el sobre i va treure una carta doblegada del seu interior, també sobre paper envellit. La va desdoblar i amb sorpresa va veure un dibuix, era una casa vetusta que li va recordar un lloc del passat i una frase confeccionada amb lletres retallades de diaris i revistes que deia: “per conèixer el final, cal tornar al principi”.
Li va semblar una solemne estupidesa ia punt estava de tirar-la, quan va aconseguir posar imatge a la cal·ligrafia del sobre… la cara del seu germà Lluc es va formar nítidament al cervell…
Aquella casa dibuixada, era la casa abandonada als afores de la ciutat, que feia molts anys enrere, havia estat escenari de jocs de criatures d’ell i el seu germà. Es va convertir més tard en una mena d’“armari” on van amagar coses de la seva joventut, pràcticament fins a la desaparició de Lluc.
Intrigat, la va guardar amb compte i va decidir que en tornar de les seves gestions passaria pel lloc per veure si encara existia la casa abandonada o si ja havia esdevingut una cosa diferent.
Durant el matí, mentre resolia els temes que l’havien portat fora de la ciutat, sentia una certa inquietud… el seu germà intentava dir-li alguna cosa? algú que coneixia el seu germà li passava alguna informació?
Cap a les quatre de la tarda, quan el sol començava el seu periple a la desaparició, va arribar a la casa abandonada que, per sorpresa seva, semblava estar igual que l’última vegada que havia entrat allà feia ja més de deu anys.
Es va acostar a la porta, va mirar al seu voltant i quan va confirmar que no hi havia ningú, la va empènyer. Amb les seves frontisses grinyolant va anar obrint-se fins que en Daniel va poder colar-se per ella.
L’interior, en penombres, estava molt més derruït i inquietant del que recordava, va treure el mòbil de la butxaca i va encendre la llanterna. A mesura que recorria l’estada principal, li va semblar descobrir pistes que el germà seguia viu. Se sentia, a més, observat. Va intentar buscar entre les ombres si hi havia algú, però no va aconseguir veure ni intuir cap moviment.
Amb el cor accelerat va entrar a l’habitació on ells solien amagar coses i per a la seva sorpresa va començar a entreveure coses que semblaven objectes personals d’en Lucas i a sobre d’una, mig destrossada, taula va veure un llibre.
Estava ple de pols, però la curiositat va poder més que l’objecció i va bufar fort per apartar una part d’aquella immundícia i el va obrir. Era el diari del seu germà… va mirar les últimes pàgines i va veure una cosa inquietant. Una estranya i increïble confessió del seu germà…
En llegir-la va descobrir que la desaparició del seu germà va ser un muntatge planejat per ell mateix, per escapar-se d’una vida plena de problemes i deutes. La carta anònima havia estat escrita pel seu germà per posar a prova la seva lleialtat i amor. Per saber si aquesta lleialtat i aquest amor eren suficients perquè es desplacés a la vella mansió.
Semblava que, finalment, el seu germà era viu, però seguia sense saber on i si realment era així.
Torbat, va decidir deixar la mansió. Va mirar l’hora al mòbil, havia passat més d’una hora i mitja. Es va dirigir a la porta per sortir.
La va obrir i el sol, ja força baix, però encara amb llum intensa en sortir de la penombra, el va enlluernar del tot. A uns deu metres li va semblar percebre una silueta, semblava la del seu germà.
La veu d’en Lucas va arribar-li a les orelles: —Daniel, tot ha estat un joc psicològic, perquè t’enfrontis a les teves pors i decisions.
El jove, encara encegat pel sol, va obrir els braços i va dirigir els seus passos cap a on estava el seu germà, disposat a abraçar-lo.
Inexplicablement quan va arribar on semblava estar… el sol ja no li encegava i allà, no hi havia ningú…
En Lucas havia desaparegut misteriosament, per segona vegada, com si mai no hi hagués estat. Amb la carta, el diari i amb la sensació que tot hauria pogut ser una al·lucinació, en Daniel es va quedar sol… o va ser una trobada real?
En Daniel es va quedar mirant la mansió, qüestionant la realitat i la seva pròpia percepció…