RELAT CURT EL DIA EN QUÈ L’UNIVERS EM VA JUGAR UNA BROMA
EL DIA EN QUÈ L’UNIVERS EM VA JUGAR UNA BROMA
Des que em vaig aixecar, vaig saber que l’univers havia decidit prendre’m el pel. No era un pressentiment, era una certesa absoluta, com saber que el pa amb mantega sempre cau del costat de la mantega.
Va començar amb l’esmorzar. Vaig encendre la torradora amb la solemnitat d’un científic en un experiment crucial. Però en lloc de daurar el meu pa, el va catapultar directament al sostre, on va quedar enganxat com un ratpenat mandrós. Vaig intentar rescatar-lo amb un cullerot, però només vaig aconseguir que la melmelada caigués al cap. Un bon auguri.
Vaig decidir que un cafè m’animaria. Abocar la llet semblava una tasca segura, fins que el cartró, en un acte de rebel·lia, va decidir deixar anar tot el seu contingut fora de la tassa. La meva taula, els meus pantalons i fins i tot el gat (que em va mirar amb menyspreu) van quedar xops. El cafè, és clar, s’havia evaporat.
A la feina, les coses no van millorar. El meu cap em va demanar que ordenés uns fitxers urgents. Els vaig classificar per colors, mides i nivells de prioritat… fins que vaig descobrir que havia estat organitzant els menús de la cafeteria del 2017. El meu cap, entre llàgrimes de riure, em va suggerir que em prengués un descans.
Al carrer, un venedor ambulant em va oferir un paraigua perquè el cel estava clar. “No ho necessito”, vaig dir amb arrogància. Dos minuts després, un xàfec bíblic em va convertir en una versió humana d’un pal de fregar. El venedor, des del seu lloc, em va fer un gest de “t’ho vaig dir” amb un somriure que mereixia un premi.
Per rematar, vaig entrar a una cafeteria a assecar-me. Vaig demanar un te relaxant. El cambrer, amb mirada de pocs amics, em va portar un espresso doble que semblava capaç de reviure un mort. El vaig beure per orgull i vaig passar les tres hores següents parlant com un esquirol enèrgic.
De tornada a casa, vaig decidir rendir-me. Em vaig ficar al llit, disposat a oblidar el dia. Aleshores, el matalàs es va desinflar. No hi havia fuita.
Però just quan em declarava en vaga contra el destí, vaig recordar: la vida és com un acudit mal comptat. De vegades, només queda riure’s… o plorar, però això ja ho havia fet amb el cafè. Així que em vaig resignar. Demà serà un altre dia. O no. L’univers fa més bromes, i jo, per si de cas, dormiré amb casc.