RELAT CURT CANDIDESA
CANDIDESA
En Miquel era un home d’èxit. Havia començat des de zero i, en pocs anys, convertit una idea en una empresa important amb presència internacional.
Una part molt important d’aquest ascens meteòric es devia al rigor amb què seleccionava els seus col·laboradors. Pagava sous molt elevats i permetia una bona flexibilitat horària, a canvi dels seus tres pilars fonamentals: coneixement, disciplina i responsabilitat.
Al seu parer eren aquests tres puntals els que li havien permès triomfar en tots els aspectes, incloent-hi el magnífic benestar familiar que havia aconseguit.
La seva inquietud el conduïa a tractar d’aprendre en tots els aspectes de la vida, ser disciplinat a les seves comeses i ser capdavanter en l’aspecte de la responsabilitat. Era un bon marit, un bon pare i un empresari visionari capaç de transmetre a la plantilla de la seva empresa aquests valors i la il·lusió pels èxits.
Tot això ho feia de manera senzilla i espontània i sense permetre que cap dels tres aspectes fonamentals de la vida: salut, diners i amor, fes col·lapsar qualsevol dels altres dos.
Aquest ordre, aquest instint i aquesta sobrietat l’havien portat al capdamunt. En complir els 55 anys va parlar amb la Marta, la seva dona, per compartir amb ella la seva última idea i conèixer-ne l’opinió.
—Marta, —li va dir— he pensat que tenim una fortuna important que ens permet afrontar el futur amb absoluta tranquil·litat. Hem preparat els nostres fills, tant en Manuel com la Isabel, amb valors, coneixements i en la cultura de l’esforç. Tinc la certesa que tots dos estan perfectament preparats per regir l’empresa i m’agradaria jubilar-me…
—Jubilar-te? —li va interrompre la Marta— però, si tu necessites estar sempre actiu. És una part important de la teva vida!
—En soc conscient Marta. No m’has deixat acabar. Vull que els nostres fills portin l’empresa i, naturalment, qualsevol dubte o problema jo hi seré per ajudar-los, però necessito temps per posar en marxa una idea.
—Una nova empresa?
—Si i no. No és un negoci, però en el fons és el mateix. La vida, la societat i, perquè no, la sort ens ha donat molt. Em sento en l’obligació de tornar una part a la societat.
—Vols fer una donació? Si ho creus necessari per mi no hi ha cap inconvenient.
—No. No és això. Sempre he pensat que a qui té gana és millor ensenyar-lo a pescar que donar-li un peix… El que vull fer és dedicar-me a la política, per dirigir el país com una empresa. Donar-li riquesa, però sobretot transmetre a tothom els nostres pilars: coneixement, disciplina i responsabilitat. Si arribo al poder, estic segur que en pocs anys tindrem el millor país d’Europa.
—Però Miquel, si cada vegada la gent té menys ganes d’estudiar o treballar… Penses de debò, que algú et farà cas?
—El mateix em deien quan vaig crear l’empresa i mira tu la implicació que té el personal.
—Perquè has estat molt hàbil seleccionant-ho i els has tingut molt ben pagats i sense explotar-los.
—Un país només és una empresa molt gran. Al principi costarà, però a poc a poc i en vista dels resultats, la gent es deixarà de ser influencers a TicToc, Youtube, X i totes aquestes coses improductives. Veuran que la millor manera de gaudir d’una posició excel·lent és la cultura de l’esforç.
—És la primera vegada que, encara que evidentment et secundaré en allò que decideixis, crec que peques de candidesa.
—Ha, ha, ha! Ja veuràs com no! Planejo invertir uns 50 milions d’euros per dur a terme una campanya publicitària molt eficaç per presentar-me amb opcions a les properes eleccions. Les sigles del partit seran: PUFE Per Un Futur Excel·lent. Havia pensat inicialment Per Un Futur Millor, però la veritat és que les sigles pronunciades PUF M segons quina entonació quedarien fatal.
../..
Com que faltava menys de mig any per a la convocatòria d’eleccions, en Miquel amb el suport de la Marta i dels seus fills va començar la campanya promocional del seu nou partit PUFE.
Va decidir que la campanya no es basaria en l’insult, l’exabrupte i la desqualificació dels adversaris. Estaria fonamentada en l’educació i el respecte. Oferiria programes concrets i argumentats.
Començaria, si arribava al poder, per reformar profundament l’ensenyament. La carrera de magisteri passaria a ser la del tall més alt per poder seleccionar-la. S’obligaria els mestres a ser educadors a més d’ensenyants.
Seria imprescindible recuperar l’ensenyament de valors, la disciplina i el cultiu del pensament, perquè la joventut s’incorporés a la societat amb il·lusions i preparada per assolir cotes altes d’eficàcia i rendiment.
Va descriure amb precisió les seves bases per a la macroeconomia i el temps que caldria per arribar a assolir la bonança econòmica fins i tot en els nivells més desafavorits. Evidentment per això reduiria despeses innecessàries com tenir un munt de ministeris buits de contingut.
Proposaria també que a les eleccions futures el percentatge de vots no emesos que ara no influeixen per a res esdevinguessin seients buits al parlament i al senat. Era fonamental que el bon fer dels polítics portés a les urnes la ciutadania…
Tots els aspectes del programa eren fàcilment comprensibles i relativament senzills de posar en pràctica. La majoria dels economistes els elogiaven sense fissures. Estaven convençuts que arribava una nova era de prosperitat, després d’anys de vacuïtat política i corrupció. Era bonic albirar finalment transparència en els plantejos. Es protegia l’empresari, es protegia el treballador i es descavalcava del sistema els vividors, amb independència del seu nivell econòmic.
../..
Van arribar les eleccions i va començar la campanya. Poc després els partits de dretes titllaven en Miquel de comunista i espoliador. Els d’esquerres de nazi i explotador…
Quan Miguel apareixia als mitjans, mai no usava l’insult contra els seus oponents. Fins i tot quan li mostraven imatges amb la pila de bestieses que algú deia d’ell, es limitava a dir: —No puc opinar sobre algú que no conec i que, fins ara, no ha presentat cap programa de govern. Penso que la població és prou intel·ligent per triar el que més li convingui.
La correcció, la concreció i les bones formes van marcar la campanya d’en Miquel, que estava convençut d’obtenir uns resultats excel·lents.
../..
La nit del dia de les votacions, en Miquel amb la seva família estaven expectants davant de la pantalla gegant instal·lada a la seu del partit.
L’única que no tenia les coses tan clares era la Marta que, anticipant-se als resultats va dir a Miquel: —recorda el que ja als voltants del 1800, en Joseph de Maistre, va dir que “cada poble té els governants que es mereix”
../..
Cap a la 1 de la matinada, amb gairebé el 95% dels vots escrutats el PUFE no havia aconseguit ni un sol escó.
Miquel, una mica decebut, va esbossar un somriure i va dir a Marta: —Tenies raó estimada. He pecat de candidesa. He cregut que la gent era més intel·ligent del que és. Que li farem, m’he divertit durant uns mesos i ara continuaré guanyant diners, gaudint de la vida i mirant per nosaltres.