RELAT CURT PRINCIPIS
PRINCIPIS
En Jon havia nascut dècades enrere a Espálica, un país on diverses cultures i llengües s’amalgamaven, fraternalment?, des de feia segles. Des de molt jove, posseïa una habilitat innata per comprendre i executar tasques amb gran rapidesa.
Aquesta capacitat li havia guanyat l’estima en les seves primeres feines, i li permetia guanyar-se la vida folgadament. Tot i això, aviat va sentir que els límits del treball aliè no satisfeien les seves ambicions, i amb menys de vint anys ja havia fundat el seu propi negoci.
Després de diverses relacions llargues però infructuoses, va conèixer la persona amb qui finalment compartiria la seva vida. Ella era, alhora, molt diferent i sorprenentment semblant a ell, especialment en els seus principis i la seva indestructible honestedat.
Tots dos desenvolupaven les seves professions amb eficàcia i empatia cap als que requerien els serveis. Això els permetia viure sense problemes econòmics i dedicar-se, així mateix, a hobbies creatius. Havien fet incursions a la ràdio, la televisió, escrit llibres, dissenyat aplicacions de gimnàstica mental i una infinitat de projectes més.
Qualsevol altra persona amb els seus èxits probablement nedaria a l’abundància. Ells, en canvi, vivien modestament. Això es devia, paradoxalment, als ferms principis d’en Jon i de na Mart. La seva incorruptibilitat els convertia en figures incòmodes en certs àmbits.
A la ràdio, van treballar en una bona emissora local, on escrivien, maquetaven i presentaven el seu propi programa. La qualitat dels continguts, tant en esquema com en temàtica, era innegable; n’és una prova que més d’una emissora havia intentat replicar formats gairebé idèntics. De fet, grans cadenes com Onda Cauce van plagiar les seves idees, però no aconseguien fer-les funcionar. L’encant residia en l’espontaneïtat i la rebel·lia que li imprimien na Mart i en Jon, o en Jon i na Mart, que munta tant, munta tant. Un es podria preguntar per què no els contractaven directament. La raó era senzilla: eren massa disruptius per a un sistema encotillat.
En una ocasió, per exemple, al seu programa van criticar durament el jutge Punzón, llavors molt mediàtic, per portar a judici, de manera merament simbòlica, un dictador sanguinari anomenat Cenicientochet, que havia oprimit el seu país durant dècades. Allò hauria tingut utilitat si el dictador encara estigués actiu, però ho va fer quan —parlant en plata— el seu poder ja era nul. Mentre ells ho desacreditaven, la resta dels mitjans elogiaven la suposada valentia del jutge, que, per cert, temps després va caure en desgràcia i va passar a ser, segons aquests mateixos mitjans, un autèntic pària.
Quan van fer televisió en una emissora local, van experimentar situacions anàlogues. Cadenes d’àmbit nacional com Monitor 3, al seu programa “Escrits Venusians”, també plagiaven els seus segments. No obstant això, probablement a causa de la seva honestedat i principis infrangibles, mai no els van oferir la possibilitat d’aparèixer en algun dels seus espais.
Quan van escriure la primera novel·la, van contactar amb un agent literari. Aquest, després d’analitzar l’obra, els va assegurar que hi havia grans possibilitats de publicar-la en una bona editorial. Un any després, l’agent es va donar per vençut. Els va dir, amb una barreja de frustració i desconcert: “No entenc res. Presento l’obra a l’editor d’una editorial, li sembla molt interessant i, finalment, la direcció declina publicar-la. M’ha passat amb diverses i no he pogut esbrinar on rau el problema. Escriviu-ne una altra de diferent i tornarem a provar”.
No gaire després, l’agent literari tenia una nova obra a les mans. En acabar de llegir-la, va exclamar amb renovat entusiasme: “Aquesta vegada sí! Estic segur que me la trauran de les mans”.
Tot i això, el desenllaç va ser idèntic. L’agent els va suggerir llavors buscar una editorial més petita per a una coedició. La presentació oficial es va fer a la llibreria “Un Llibre a Casa”, establiment on l’editorial “El Cometa” posseïa una participació significativa.
Gràcies a la promoció d’en Jon i na Mart, a la presentació van assistir-hi unes cent persones, una xifra que pocs escriptors aconsegueixen congregar. Potser per aquest motiu, l’editora d’un dels segells de “El Cometa” es va interessar per la possible segona part de la novel·la.
Davant la proposta de l’editora, tots dos es van il·lusionar enormement i pocs mesos després li van lliurar la continuació, titulada “Disparen els Camells, no?”. L’editora la va llegir i en va quedar encantada. Van signar un contracte i se’n va fer la primera edició. Sorprenentment, l’obra mai no va rebre publicitat. A la web de l’editorial, l’enllaç de compra estava inoperatiu.
Davant d’aquesta situació, Jon i Mart es van queixar a l’editora. Aquesta, que ja havia perdut la seva cordialitat, va semblar rebre la notícia amb un alleugeriment immens quan ells van suggerir la possibilitat de rescindir el contracte per incompliment de l’editorial, i va acceptar immediatament.
–/–
En el moment actual, en Jon, conscient que probablement marxarà abans que na Mart, que és força més jove, i que la seva absència reduirà els ingressos familiars, es pregunta si mantenir els seus principis, la seva honestedat i la seva incorruptibilitat ha valgut realment la pena.