RELAT CURT PEUS BLANCS- PEUS NEGRES
PEUS BLANCS- PEUS NEGRES
Al pintoresc poble de Potasclaras, existia una tradició tan antiga com la molsa a les pedres: tots els habitants havien de tenir els peus o bé immaculadament blancs, o bé d’un negre atzabeja profund. No hi havia terme mitjà. Els Peus Blancs s’enorgullien de les seves pedicures diàries amb llet de cabra i pólvores de talc dels Alps. Els Peus Negres s’untaven amb una barreja secreta de sutge de xemeneia i oli d’oliva, que deixava un rastre per on passaven.
L’enigma no era com ho feien, sinó perquè. Ningú no ho recordava. L’àvia Pura, la dona més gran del poble, només deia: “Així sempre ha estat. Els meus avis tenien els peus blancs o negres, i els seus, i els dels seus avis. És l’essència de Potasclaras”.
Un dia arribà al poble un foraster anomenat Blas, un viatger amb els peus d’un color… normal. Ni blanc, ni negre. Un escàndol! L’alcalde, Don Rodolfo, un Peu Blanc amb una obsessió per la simetria, el va rebre amb els braços plegats.
—Jove, què és aquesta aberració que porta als extrems inferiors? —va preguntar, assenyalant els peus d’en Blas amb un bastó. —Són els meus peus, senyor alcalde. De color carn, com els de la majoria de la gent. —Impossible! Aquí, o són blancs, o són negres. Trieu!
En Blas, intrigat, va decidir quedar-se i desentranyar el misteri. Va observar les rutines: els Peus Blancs relliscant al talc, els Peus Negres deixant empremtes per tot arreu. Les discussions eren èpiques: “El teu blanc no és tan blanc com el meu!” o “Aquest negre sembla més aviat gris fosc!”.
Una tarda, mentre en Blas ajudava l’àvia Pura a ordenar les golfes, va trobar un vell pergamí groguenc. Era un decret del fundador del poble, el Duc Potasllargas. En Blas ho va llegir en veu alta:
“Per la present, i per evitar confusions a la bugaderia, s’ordena que tots els mitjons siguin o bé blancs, o bé negres. I perquè ningú s’equivoqui en posar-los-hi, es recomana encaridament que els peus que els vesteixin siguin del mateix color.”
Hi va haver un silenci sepulcral. L’àvia Pura es va emportar una mà a la boca. —Tot aquest temps… pels mitjons? —va murmurar.
En Blas va esclatar en riallades. La notícia va córrer com la pólvora. Al principi, hi va haver indignació. Després, un riure col·lectiu que va sacsejar Potasclaras. L’alcalde Rodolfo, amb els peus blancs impol·luts, es va treure un mitjó i el va mirar amb incredulitat. Des d’aquell dia, la tradició va canviar. Ara, a Potasclaras, la gent es pintava els peus de tots els colors imaginables, però només una vegada a l’any, durant el Festival del Mitjó Perdut, en honor a l’absurda però entranyable història dels seus peus blancs i negres. I en Blas, per descomptat, va ser nomenat el “Descobridor de la Veritat Mitjonal”.