RELAT CURT EL DESTÍ ENS HA ASSOLIT
EL DESTÍ ENS HA ASSOLIT
L’Héctor havia avançat la tornada de les vacances un parell de dies en haver-se-li fet malbé el mòbil. Per la seva feina havia de ser sempre localitzable, per la qual cosa no li va quedar més remei que tornar.
Va arribar divendres al matí i el primer que va fer és anar a una botiga per adquirir un nou dispositiu. De fet, el vell tenia cinc anys i ja tocava, en el moment actual això és molt temps.
En arribar a casa va canviar el SIM de dispositiu i va transferir tot el contingut del vell mòbil a la seva última adquisició. No va tenir problemes, tot semblava que funcionés amb normalitat. Va seure al seu sofà davant del televisor i es va disposar a visionar per enèsima vegada “Quan el destí ens assoleixi”.
Aquesta pel·lícula del 1973, tot i haver-la vist tantes vegades, seguia provocant-li inquietud… potser perquè semblàvem caminar cap a un futur de devastació ecològica i fam com el que explica aquest film.
De sobte a meitat de la pel·lícula es va aturar la reproducció. Va intentar netejar el disc i els lectors del DVD, però es va adonar que el disc havia mort. Com que era una de les seves, per anomenar-la a l’antiga usança, cintes favorites es va posar a buscar per Internet on adquirir-la novament.
Poc després, la localitzava en una botiga virtual especialitzada en títols antics, L’Héctor la va posar a la cistella de la compra i es va disposar a pagar-la amb la targeta de crèdit PASE dels hipermercats Rotonda. Va treure la targeta de la cartera i va començar a teclejar les dades. Finalment, va completar l’operació i la plataforma de pagaments li va indicar que havia de completar la validació des de la seva aplicació PASE.
Habitualment solia arribar-li un SMS o una notificació push de manera gairebé immediata, però aquesta vegada no arribava. Es va disposar a obrir l’aplicació per si tenia la notificació i completar-lo des d’allà.
En ingressar el seu usuari i contrasenya, com sempre, li va demanar un codi de validació que li havia d’arribar per SMS. Va arribar gairebé immediatament, ho va introduir i, per a la seva sorpresa atès que feia anys que la tenia, li va demanar que activés la clau de verificació. Va fer clic al botó activar i se li va anunciar l’arribada d’un SMS amb un codi que li permetria crear-la… Aquest SMS no va arribar mai.
Va repetir diverses vegades l’operació. Acte seguit va desinstal·lar fins i tot l’aplicació, la va descarregar novament des de Play Store i la va instal·lar. Va repetir per enèsima vegada els mateixos passos, amb idèntic resultat.
Es va disposar a trucar als serveis financers de Rotonda, que eren els emissors de la targeta PASE, per solucionar el problema.
Després de buscar per Internet el telèfon, va trucar esperant una solució immediata per a l’inconvenient que estava patint.
Una locució li va deixar anar el rotllo típic… “que aquesta conversa, per raons de seguretat, seria gravada, etc. A continuació, va engegar-li una altra diatriba relativa als seus drets de protecció de dades, indicant-li així mateix la web on podia llegir-los tots i, finalment, com accedir-hi en cas de desitjar-ho.
Havien passat més d’un parell de minuts quan després de totes aquestes locucions, la veu mecànica li va demanar que teclegés els números del seu DNI. Tot seguit la locució va relatar els números que havia entrat afegint a més la lletra distintiva, per continuar dient: “Si aquest número de DNI és correcte, premeu 1, en cas contrari premeu 2…”
L’Héctor, ja amb cert cabreig, va prémer 1. A continuació va seguir la tortura, la veu va continuar enumerant les diferents opcions associant-les amb un número que s’havia de teclejar. La que més s’assemblava era la de “consultes sobre la targeta”. Va prémer el número i la veu, impàvida, va afegir: “Expliqueu breument el que necessiteu…”
Tractant de ser el més concret possible, l’home ja prou fart va dir: “Problemes per configurar l’aplicació PASE…”
La detestable veu, sense pietat, simplement va dir: “Ho sentim, en aquest moment no podem atendre’l, torneu a trucar dins d’un moment…” i va començar a sentir el so de comunicar…
Amb una sensació d’impotència i emprenyament majúscul, va repetir el trasbalsant procés fins a 20 ocasions. A l’última d’elles en lloc de dir això de la configuració, va dir simplement: “parlar amb un humà…”
La veu, impertèrrita, va respondre: “Entenem que voleu parlar amb un agent…”, durant un instant el rostre de l’Hèctor es va il·luminar, però la seva alegria va durar molt poc, ja que a continuació la veu va concloure: “En aquest moment no podem atendre’l, torneu a trucar dins d’un moment…”
L’home, generalment pacífic, per un moment va desitjar estrangula el fill de la seva mare, que havia inventat aquesta merda de locucions que, a sobre de suprimir llocs de treball, et solen deixar sempre amb el cul a l’aire.
Va intentar calmar-se i va decidir buscar una altra manera de connectar amb els serveis financers esmentats i, finalment, va trobar un formulari web. Amb certa eufòria, va emplenar totes les dades que demanava i va explicar el motiu de la seva consulta. Un cop completat, ufanós, va prémer el botó “enviar”. Un instant després va aparèixer un missatge a la pantalla que deia: “Vaja, sembla que s’ ha produït un error en enviar el formulari. Torneu a enviar-lo després de recarregar la pàgina.
A punt ja de trencar el seu ordinador, l’Héctor ho va provar diverses vegades amb idèntic resultat. Gairebé sumit en la desesperació, a punt de la depressió i de l’estrès, va decidir no rendir-se i va seguir buscant opcions de contactar…
He trobat un xat! Va cridar exultant. Va omplir les dades en el mateix, va afegir la seva consulta. També tal com se li demanava també l’adreça de correu electrònic que tenia registrada amb ells. El va enviar i… Eureka! Va semblar que funcionava bé.
Va contemplar la pantalla amb expectació esperant la resposta, quan al mòbil va rebre la notificació d’un email. El va mirar i era la “amable” resposta al seu xat. Li deien: “Hem rebut la seva comunicació, el departament corresponent, li contestarà per mail com més aviat millor…”
Gairebé amb llàgrimes als ulls, va continuar la seva investigació per intentar contactar amb aquest blindadíssim servei financer. Contra tot pronòstic, va trobar un email atencionalclientesfr@rotonda.es. Ni curt ni mandrós, va redactar el seu email. Incloent-hi certes ironies, com que havia posat una espelma a Santa Rita, l’advocada dels impossibles, perquè se solucionés el problema…
Un parell de minuts més tard un nou correu electrònic es va sumar al seu desencís. Li responia també un sistema automàtic. En el què se li deia que no es podia tenir en consideració el seu email, atès que només acceptaven emails que estiguessin al seu registre i signats amb certificat digital.
Héctor va aixecar la pantalla del seu ordinador, a punt d’estampar-lo contra la paret. Però va respirar profundament i es va contenir. Això sí, sense poder evitar pensar potser per influència de la pel·lícula que havia intentat veure, que el destí ja ha assolit…
Es va asseure novament al sofà, pres de desolació, quan la seva ment es va il·luminar. Va recordar que als hipermecats Rotonda tenien un servei d’atenció al client atès per persones… persones de debò, encara que sembli mentida…
Sense perdre més temps, va mirar el seu rellotge… S’havien fet les 7 de la tarda i amb tot aquest enrenou ni tan sols havia menjat… Però tant era, l’hipermercat tancava a les 10 de la nit i volia deixar tancada aquesta desraó…
Va agafar la moto i, ràpidament, se’n va anar cap allà… no hi havia gaire gent en l’atenció al client… Per més que triguin, va pensar, serà més suportable que la merda del servei d’atenció no humà.
Un parell de minuts després, una de les persones que atenien, concretament una noia s’hi va dirigir dient-li: “En què el puc ajudar?”
L’Héctor va relatar la seva odissea i la noia, amb cara de pensar que estava exagerant. Això sí, amb una enorme amabilitat, li va demanar que repetís el procés d’obrir l’aplicació. Amb resignació, ell així ho va fer obtenint idèntic resultat. Potser pensant que estava fent alguna cosa malament la noia li va demanar si deixava que ho intentés ella. Li va passar el mòbil sense més dilació, pensant per a si mateix, “prova, prova, que tu ets més llesta que jo”
És estrany va dir ella passats uns minuts tractant de seguir els mateixos camins que havia recorregut el pobre Héctor. El qual, novament començava a perdre la paciència, va dir: “miri, jo no tinc cap pressa. Estaré aquí fins a les 10 esperant que algú ho solucioni. I crec que, si per aquesta hora encara no s’ha solucionat intentaré d’impedir que tanquin”
La noia va esbossar un somriure forçat i es va dirigir al telèfon. Algú humà li va respondre. Ella es va identificar com a treballadora de l’establiment. Des de l’altra banda li van respondre alguna cosa. Ella, tapant amb la mà el micròfon del telèfon li va dir: “és de serveis financers des de la nostra línia interior. Miraran que passa amb el compte.”
No havia passat ni un minut quan li van dir que el compte estava bloquejat. No sabien perquè, encara que podia ser una anomalia que s’havia produït en passar les dades d’un dispositiu a un altre. La desbloquejarien i que al cap de cinc minuts repetís els passos i ja no tindria problemes.
L’Héctor va dir: “D’acord, però ho farem aquí. Jo ja no em crec res.
Passats els cinc minuts va començar novament amb l’operació. I llavors sí, va poder completar la creació d’una nova clau de validació mòbil quan va arribar l’SMS amb el codi de seguretat.
La noia li va donar les gràcies per la seva paciència i va comentar que això de les màquines fa perdre la paciència a tothom en un moment o altre.
L’home va assentir i donant-li les gràcies li va tornar el somriure sense poder evitar pensar que no hi havia dret que per una cosa que es podia solucionar en minuts, li havien fet perdre un dia de la seva vida. Només perquè una empresa com Rontonda s’estalviés alguns salaris a canvi de deixar en molts casos els clients en una desesperant zona morta.
Tot semblant amb fets reals, NO és mera coincidència.